L'idioma anglés distingueix, amb un lleu matis, entre fake i false. Es cert que ambdues paraules comparteixen un mateix significat, el d'una cosa —un objete, una notícia, un fet— que no és real, però el qual té la intenció de fer-se passar per real. Però una cosa falsa ho és també perquè pot ser errònia (un raonament fals) o no vertadera, com per exemple que el Sol gira al voltant de la Terra. La diferència entre fake i false és, per tant, la intencionalitat: en tot allò fake existeis la voluntat d'enganyar. Vivim en una era fake: no és el mateix estar equivocat sobre alguna cosa —involuntariament— que enganyar a propòsit a algú, per exemple fent-li creure que això que contempla és una obra d'art original.

Des del 2014, any en que es creà la Unitat de Patrimoni de la Policia de la Generalitat Valenciana, s'han confiscat un total de 6.105 obres d'art, de les quals 650 eren obres pictòriques. Malgrat que no desperta alarma social, es tracta d'una activitat delictiva que mou una gran quantitat de diners. De fet, és la quarta que més capital il·lícit genera, per darrere del tràfic d'armes, de droges i la prostitució. Per a posar tan sols un exemple, les obres que s'exposes en la mostra del MuVIM «FALS. L'art de l'engany o l'engany de l'art», podrien haver suposat, de no haver sigut interceptades, 51,7 milions d'euros en el mercat d'intercanvi d'obres d'art.

Sobrevivir a l'era fake

En aquest Cicle de Cinema, les 5 pel·lícules seleccionades parlen de la vida, les intencions i l'obra de cinc grans falsificadors de la història. Hi ha pel·lícules més antigues, com la dirigida per Orson Welles el 1974, i també molt actuals, com la que Kike Maíllo va escriure i dirigir el 2022. Perquè, al cap i a la fi, la vida i obra d'un falsificador pot ser tant o més interessant que la d'un artista, sense la càrrega metafísica que comporta la idea —y el pes— de l'originalitat.