La por i l'estat d'alerta s'ha instal·lat a les nostres vides, intuint obsessivament l'enemic a prop. La mirada desconfiada ens allunya de l'altre i impossibilita tot projecte col·lectiu. Hem de mantenir una prudencial distància de seguretat. Els no-llocs són ara els nous espais del perill. ¿És possible seguir junts en la llunyania, en la freda proximitat d'una pantalla d'ordinador?

Sols i a la intempèrie, desatesos de les grans veritats d'antany, encarem amb malenconia cada nou matí a la nostra illa. Orfes i desemparats, ens hem convertit en funambulistes del buit.

Han esclatat els cànons, els codis, els patrons, els dogmes i vivim instal·lats en la postveritat, sense poder distingir el cert del fals, el clar de l'obscur. Confusió, extraviament, exili, opacitat són les noves metàfores que defineixen el nostre temps.

Mentrestant anem, com nòmades, a la cerca de l'altra riba; anem, com nàufrags, darrer d'una nova terra sòlida on tornar a aixecar la nostra casa. Som indigents que mendiquen una nova veritat.

Nosaltres no només busquem un món nou, sinó una nova identitat. Transitem dels vells codis a uns altres de nous que estan per fer. La vella casa de la mare s'ha esfondrat i vivim entre enderrocs, entre ferides del patriarcat que ens foraden la pell amb les fines agulles del "hauries de ser". Nosaltres busquem un lloc més enllà de tota violència on tornar a sentir-nos segures.

Volem fundar una llar pròpia que no siga feta amb desferres.

Mercedes Gómez-Blesa
Filòsofa