HUI:
Diumenge 25 de Juliol de 2021 /
Obert de 10 a 14h i 16 a 20h
Des del 7 de març
Exposició temporal
Sol de verano
Cuqui Guillén
Gratuïta
  • Sol de verano
    Sol de verano

La història és ben sabuda. Ocorre en un d'aquests llocs mitològics que a colp de repetició s'han convertit en espais familiars, en paisatges propers. La nit cau sobre les falgueres i les mare-selves, sobre el jardí exuberant i humit. És un d'aquest dies d'estiu que mai no acaben. Amagat als núvols del Parnàs, un ofès Eros es venja de les crítiques d'Apol·lo tot disparant dues fletxes: una d'amor per a ell, i una altra d'odi per a ella. Ell la persegueix, la ronda, l'acorrala. Ella tracta d'escapar-se'n entre roquerars i esbarzers amb tots els seus cabells al vent, la túnica estripada. Els peus d'ell són veloços perquè els mou l'amor. Els d'ella a penes es mouen perquè els paralitza la por. Està a punt d'atrapar-la quan ella suplica al seu pare que li canvie la figura. I així és com immediatament el seu cos es va transformant. La seua cintura es fa tronc, els seus peus esdevenen arrels, i els espantats braços es tornen altes branques de les quals broten serenes, oloroses, innocents, les fulles del llorer.

De Dafne conta Ovidi que abans de la seua metamorfosi havia implorat a son pare que no la casara amb ningú. Era un dona bella, però independent i contrària a les exigències del cànon femení que obligava les dones a casar-se i tenir fills. El pare li dona el capritx, tot i que li adverteix l'obvi: "Amb el teu vot, la teua bellesa pugna". Igual que la bella Helena o la pastora Marcela de Cervantes, la seua bellesa les condueix al conflicte. La primera és considerada culpable de la guerra de Troia. La segona, culpable del suïcidi de Grisóstomo i d'uns altres homes. El seu delicte; ser belles. El seu veredicte: culpables.

Al contrari que Dafne —que recorre a la seua transformació en arbre per a lliurar-se d'un amor violent—, al contrari també d'aquelles immòbils dones-arbre que va pintar Paul Delvaux, les dones que dibuixa Cuqui Guillén es converteixen en plantes perquè són lliures. Són elles les que transformen el seu pensament en arbre, en planta enfiladissa, en sàvia. Les branques i les tiges que els ixen pel cap no són el destí atziac de la seua injusta condició, sinó el fruit radiant i bell d'alguna cosa que bull al seu interior i que pugna per eixir-ne convertit en art. Són també uns forma d'escalar el vent, d'apoderar-se de l'espai, de donar-li presència a allò que abans no existia. Les línies que sobrevolen el cap d'aquestes dones són plantes que al seu torn són metàfores, visualització de les potències femenines, de les seues idees, de la seua pròpia idea del món, laberints de llum sobre el blanc, sobre el paper, sobre les vitrines.

En l'escena que Cuqui ha dibuixat per a aquesta ocasió, dues dones conversen plàcidament. És estiu. L'aire es va omplint de notícies, de successos, de reflexions, de paraules que són cactus, argilagues, falgueres. Hi ha alguna cosa d'aquell territori mitològic per on corria Dafne en aquests traços, alguna cosa d'aquell paisatge llunyà. Perquè res del que es diu, es parla o s'intercanvia no naix lliure del pes del que s'ha esdevingut, del llast de la història. Cadascun dels passos que la dona ha estat fent, cada peu darrere d'un altre peu, cada paraula no dita desemboca en el dia d'avui, per això les dones no podem ser sinó el fruit dels camins que hem recorregut, de l'humus que ens ha fet créixer tantes vegades a contracorrent. Hi ha una germandat antiga en tots els relats. Hi ha un fil que embasta la nostra presència a través dels segles. Alguna cosa que totes sabem i que no necessitem dir-nos i que està, d'alguna manera, també en aquesta obra de l'artista valenciana.

Mentre mire el quadre pense que potser les que parlen allà dins som Cuqui i jo. Ella em conta el que pintarà i em demana que hi escriga un text. Em diu que el dibuix es dirà Sol de verano i que parlarà d'ella i de mi. Clar, dic jo, de què si no. Això és el que millor sabem fer. El que ara afortunadament ja podem fer. Un quadre i un text que parlen de tu, de mi, de nosaltres. I també d'elles. I de vosaltres. Perquè hi ha un destí col·lectiu en aquest caminar que dura ja tants segles. Parla de totes, perquè totes som les que ens concitem en un dia com avui per a seguir caminant juntes. De la mà. No només de les nostres, sinó de totes aquelles mans que se'ns unisquen, siguen de qui siguen.

No és estrany que les fulles de llorer que van ser els dits de Dafne continuen sent encara avui el símbol del triomf, llorers i heures, gesmils o hibiscus, cactus o palmeres: corones vegetals envoltant l'orgullós front de tantes heroïnes, dones treballadores, llorejades, alegres, estiuenques, dones que recullen el testimoni de totes les altres dones, ara per fi ja un poc més tranquil·les, però no mai del tot, pendents les unes de les altres, atentes encara per si alguna necessita convertir-se en un arbre.

Lola Mascarell

Lloc

Vestíbul del Museu
Segueix-nos:
Subscriu-te al nostre butlletí:

Horari:
De dimarts a dissabtes:
de 10 a 14h. i de 16 a 20h.
Diumenges i festius:
de 10 a 20h.
Tarifes:
Exposició permanent:
Precisa de reserva prèvia
Informació i reserves:
Copyright©2017 MuVIM Quevedo 10 i Guillem de Castro 8 | 46001, València.  Tots els drets reservats
Site developed with Drupal