El concert explora la relació de la música de Puccini amb alguns dels compositors precedents i coetanis, que van influir en el seu treball compositiu de manera perceptible, com era lògic en un context —com el finisecular europeu— de gran experimentació artística i musical, però també perquè el músic de Lucca fou un compositor especialment persuasible i mal·leable. Per això, la soprano Teresa Albero, acompanyada al piano per Jesús María Gómez, interpretarà peces de Richard Wagner, Giuseppe Verdi, Claude Debussy, Gabriel Fauré i Jules Massenet, a banda de les del mateix Giacomo Puccini.

Richard Wagner (1813-1883)

Puccini sempre ha estat considerat el successor d’un altre gran compositor italià d’òperes, Giuseppe Verdi. Tots dos, que han sigut els músics italians més populars, comparteixen la mateixa recerca de la màxima síntesi dramàtica en les seues obres.Una altra influència cabdal per entendre Puccini és Richard Wagner, la petja del qual és perceptible des de les seues primeres obres, però també en algunes grans òperes posteriors, com Tosca, on utilitza signatures musicals per a definir personatges i emocions particulars, un recurs semblant als leitmotivs wagnerians.

També són notables els influxos de l’òpera francesa —Bizet i Massenet, sobretot— en l’esforç per acolorir musicalment el context històric i geogràfic de la història que es conta: des del París de Manon Lescaut a l’Oest americà de La fanciulla del West, passant òbviament per la Xina de Turandot i el Japó de Madama Butterfly.

Claude Debussy (1862-1918)

Manon Lescaut, Tosca, Madama Butterfly i Turandot varen ser grans èxits de públic —dels gustos del qual sempre estigué pendent Puccini— que il·lustren un domini excepcional de l'orquestració, amb múltiples innovacions harmòniques i un llenguatge teatral profundament original. Un llenguatge primerament associat al moviment literari del verisme italià, del qual acabà allunyant-se per la seua recerca constant de noves formes d’expressió teatral i musical, perceptibles en els cromatismes de Tosca o els acords impressionistes de Houppelande (Il Tabarro) influenciats per l'audàcia de Debussy, una altra de les seues influències, sobretot en l’última part de la seua vida.  

En definitiva, Puccini representa de manera exemplar la transició entre la música teatralitzada de finals de XIX i la que, també de la seua mà, estava naixent amb el nou segle. Una època especialment fèrtil oberta a noves influències expressives (com l’impressionisme), tècniques (com l’automòbil, als que era tan aficionat) i culturals (com l'interés per societats excèntriques a Europa, com la Xina, el Japó o fins i tot l'Oest americà).