La mostra no és una investigació científica sobre la producció de l’autora de Canción olvidada, ni un assaig sobre l’impuls renovador de la seua poesia ni una tesi universitària de l’abast de la narrativa de la mare de La dona forta; més bé és una crida per a descobrir una dona tan valuosa com valenta.
María Beneyto hauria de ser més coneguda no sols per la seua singularitat creadora i el seu magisteri literari sinó també com a tribut cultural al període en el qual ella va publicar. Per què reivindicar l’autora valenciana? L’Any María Beneyto, que es commemora en 2025, és una estupenda excusa per a enfocar en la inqüestionable qualitat de l’autora que s’exemplifiquen en dos fites literàries. El primer es remunta a 1953, quan Beneyto va competir amb Vicent Andrés Estellés pel Premi València de Poesia: ell va quedar finalista, ella va guanyar amb Criatura múltiple. El segon va succeir en 1992, quan la Generalitat la va reconéixer amb el Premi de les Lletres Valencianes: va ser la primera dona a guanyar-lo.
L’obra en prosa de María Beneyto es compon de La promesa (1959), La gent que viu al món (1966), La invasión (1955), El río viene crecido (1960), La dona forta (1967) i Antigua patria (1969). Després de la seua mort, l’Institut de les Dones va publicar en 2019 la novel·la inèdita Regreso a la ciudad del mar, en la qual narra les seues vivències de joventut durant la Guerra Civil després del retorn de la família de Madrid a València. La filòsofa i experta literària Rosa María Rodríguez Magda apunta l’existència d’obres inèdites, com Ofelia 25, i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua afig Al límit de l’absurd entre els títols desconeguts.
Dels 27 poemaris, vint-i-un són en castellà: Canción olvidada (1947), Eva en el tiempo (1952), Criatura múltiple (1954), Poemas de ciudad (1956), Tierra viva (1956), Vida anterior (1962), El agua que rodea la isla (1974), Biografía breve del silencio (1975), Nocturnidad y alevosía (1993), Hojas para algún día de noviembre (1993), Para desconocer la primavera (1994), Como si fuera un pájaro perdido (1996), Días para soñar que hemos vivido (1996), El mar, desde la playa (1999), Dramatis personae (1999), De un silencio a otro (1999), Balneario (2000), Casi un poco de nada (2000), La calle de los pájaros inquietos (2001), Día del espectador (2002), La mitad de una lágrima (2003). I va publicar sis en valencià: Altra veu (1952), Ratlles a l’aire (1956), Vidre ferit de sang (1977), Després de soterrada la tendresa (1993), Elegies de pedra trencadissa (1997) i Bressoleig a l’insomni de la ira (2003).
De l’envergadura de la seua obra parla molt bé el llistat de guardons i reconeixements que va obtindre. A més dels ja esmentats, va aconseguir l’accèssit al Premi Adonais en 1955, el Premi Ciutat de Barcelona en 1956, l’Internacional Calvina Terzaroli d’Itàlia, el Premi València de Novel·la en 1959, el Premi Nacional de la Crítica de 2003 (poesia en català).
Van reconéixer la seua vàlua poètica des de Vicente Aleixandre fins a Caballero Bonald, i potser Max Aub va ser el més entusiasta, qui la va definir com «una de les millors poetes de València» i de la que mai va entendre com l’autora estava arraconada. María Beneyto va ser una autora en múltiples cruïlles: va ser una poeta dissident durant el règim franquista, va triar escriure en dos llengües, es va moure en un ambient cultural protagonitzat per hòmens… Va ser una rara avis, una creadora híbrida amb una producció temàtica extensa… En definitiva, una dona múltiple.
Una producció literària feminista?
María Beneyto va ser quasi una excepció en una època amb predomini masculí. Va entrar en contacte amb altres literats valencians, com José Albi, Vicente Ramos, Vicent Andrés Estellés, Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster. Va estar envoltada d’hòmens, com a tret inequívoc del signe d’aquells temps, però la seua mirada és femenina: revisa mites femenins (el poemari Eva en el temps), reflecteix les renúncies de les dones quan acceptaven un matrimoni tradicional (el conte Atípica Nochebuena) i no obvia la igualtat (el poema Les sufragistes).
Busca noves construccions des de la feminitat als estereotips de mare, esposa i mestressa de casa al mateix temps que aborda els conflictes de ser dona en allò que es pot interpretar una bestreta de l’esperit feminista tan present ara en algunes veus de la literatura contemporània. La dona és subjecte i referent en la seua obra.
Carmen Velasco
Comissària
María Beneyto Cuñat va nàixer al carrer Moret de València en 1920. De ben xicoteta, es va traslladar a Madrid amb la seua família a la recerca d’un somni: el seu pare, dramaturg, aspira a triomfar com a autor teatral en la capital d’Espanya. Després de diversos intents frustrats i cap estrena, la família cau en una voràgine d’estretors econòmiques que forçaria la seua tornada a la ciutat del Túria en 1937, en plena Guerra Civil. Un any més tard el seu pare, qui li va transmetre el plaer per la lectura, va faltar a causa d’una ferida –produïda per una esquerda de metralla– que va donar origen a una infecció no descoberta a temps i que es va gangrenar. Es va quedar òrfena de pare en plena joventut i amb una mare quasi cega per cataractes.
L’herència d’un familiar canvia el destí de Beneyto, la família de la qual es va estendre per Oliva i Catarroja. De sobte té recursos econòmics per a encarar de forma professional l’escriptura. Als vint anys posseix els mitjans i el temps per a lliurar-se a la literatura, és a dir, es veu envoltada en les condicions materials de la creació femenina apuntades per Virgínia Woolf en Una habitació pròpia.
Maria Beneyto, que va morir el 15 de març de 2011 a València, va ser poeta i novel·lista en una etapa on van destacar Vicent Andrés Estellés i Joan Fuster a la vora del Mediterrani; i Ana María Matute, Carmen Martín Gaite i Josefina Aldecoa en tot el país, va ser una autora amb una trajectòria irregular per les seues llargues absències en la publicació de títols; va ser una creadora que va defugir de bàndols i va rebutjar classificacions (amb obra bilingüe i híbrida en els gèneres); i va ser dona en un temps de predomini —que encara perviu— masculí.
Qui és María Beneyto? Ella té la resposta: «Una criatura humana com qualsevol altra que, en algun moment —això sí— es desconeix, es pregunta o es retrau, que es busca a ella mateixa i de vegades es troba a través de l’amor on sol estar habitualment. (...) Qui soc? Una xiqueta d’infantesa exiliada, una dona mediterrània amb un poc de suc de taronja en la sang…». Aquest text, de la mateixa autora, figura en María Beneyto. El laberinto de la palabra poética (2008, Institució Alfons el Magnànim), de Mónica Jato.
