Solem considerar les disciplines artístiques de manera diferenciada, com si habitaren en compartiments estancs sense cap comunicació entre ells: la música per una banda, la pintura per una altra, el teatre d’un costat, el cinema de l’altre. Però la realitat és molt distinta i les sinergies entre artistes de diferents camps i disciplines era i és moneda corrent. Només cal recordar Un chien andalou (1929), el curtmetratge surrealista fruit de la col·laboració entre el cineasta aragonés Luis Buñuel i el pintor català Salvador Dalí.
Pablo Ruiz Picasso (1881-1973)
En el París del primer quart del segle XX —capital, encara, del món i d’un país que havia lliurat i vençut la Gran Guerra—, l’art va viure una època esplendorosa per la gran experimentació formal a què fou sotmés en totes les disciplines. Es tractava d’enderrocar clixés, consignes i rígids patrons establerts per l’Acadèmia al segle anterior, el XIX. «Noi vogliamo distruggere i musei, le biblioteche, le accademie d'ogni specie», anunciava de manera grandiloqüent Filippo Tommaso Marinetti en el Manifesto del Futurismo de 1909.
Pablo Ruiz Picasso, el cinquantenari de la mort del qual es commemorà l’any passat, no fou immune a eixe esperit de mútua contaminació creativa. En són exemple les seues col·laboracions amb el compositor Erik Satie —ell preferia autodenominar-se «fonometrògraf» (qui mesura i escriu sons)—, que es materialitzaren, per exemple, en el ballet Parade (1917), basat en un poema de Jean Cocteau, amb música de Satie i escenografia i vestuari de Picasso.
El «fenometrògraf» Erik Satie (1866-1925)
Tot recreant aquell ambient parisenc d’elevada experimentació i contagi creatiu, Miguel Borrego i Carlos Apellániz ofereixen al MuVIM un concert-homenatge al Picasso d’aquell temps d’efervescència artística, en el qual interpreten peces d’autors coetanis amb una estreta relació amb el pintor de Málaga: l’Stravinski del període neoclàssic, amb el seu Divertimento per a piano i violí; el compositor franco-suís Arthur Honegger, que agermanava dos tradicions musicals tan fecundes com la germànica i la francesa; el francés Francis Poulenc —membre, com Honegger, del grup de músics Les Six—, qui en 1942-43 va dedicar una sonata a un poeta granadí assassinat en la contesa Civil espanyola, Federico García Lorca; i, per descomptat, les Gnossiennes del «gimnopedista» normand Éric-Alfred-Leslie Satie, personatge omnipresent a le mond de l’art d’aquell París irrepetible.
Les entrades són gratuïtes i es repartiran (màxim dos entrades per persona) a partir de les 11 h en el vestíbul del museu
Sense entrada no es podrà accedir a la Sala d'Actes
Miguel Borrego, violí. Es va formar al Real Conservatorio de Música de Madrid, amb Premi d'Honor Fi de Carrera. Als 14 anys ja representà a Espanya en el concert de Joves Solistes de la UER. Ha estat distingit amb nombrosos premis i ha actuat, com a solista, en orquestres espanyoles i internacionals. Actualment compagina la seua carrera artística i la seua activitat pedagògica amb el lloc de Concertino de l'Orquestra d'RTVE. Toca un violí Carlo Tononi (Bolonya, 1710).
Carlos Apellániz, piano. Va començar els seus estudis musicals amb la pianista Françoise Doué i perfeccionà la seua formació musical en el Conservatoire Nationale Superieur de Musique et Danse de París amb Jacques Rouvier i Pascal Devoyon. La seua sòlida carrera l’ha portat a guanyar cinc primers premis internacionals i desenvolupar una ininterrompuda activitat musical que l’ha dut a actuar per diversos països de gairebé tots els continents.
