El lloc on esta situat el Museu Valencia de la ll·lustració i de la Modernitat -MuVIM- quedava allunyat del nucli urba de València, i això tant durant el període de la colònia romana de Valentia i l'antiguitat tardana (138 aC-713), com després, en l'època islàmica (714-1238) de Madïna Balansiya. En qualsevol cas, sempre va ser un espai freqüentat, com bé sabem per les troballes de les intervencions arqueologiques dels anys 1997 i 1998 prèvies a l'edificació del museu.
Aquesta situació aïllada va canviar després de la conquesta de Jaume 1 el 1238, amb el repartiment i la transformació cristiana del nucli urba i l'area periurbana. Al costat de l'antiga Via Augusta, actual carrer de Sant Vicent, la construcció de la Torre del MuVIM va començar-se quan la ciutat ja s'havia conquistat i abans d'erigir-se la muralla medieval cristiana (1356-1370).
En aquest moment històric va haver-hi fets relacionats amb l'arribada a la península del sulta mariní Abü-l-Hasan 'Ali el 1339, que van impulsar el Consell de Valencia a ordenar que es reparara l'antiga muralla musulmana i que es construïren torres, portals i fossats al voltant dels suburbis i ravals de la ciutat, tot això per a preparar-se davant un intent de recuperar la ciutat islamica, i garantir així una defensa avançada per a protegir l'accés sud de la ciutat perla Via Augusta.
LA TORRE MEDIEVAL
Les restes arqueològiques conservades en el MuVIM ens han permés conéixer un poc més de la història de la nostra ciutat. Així, les excavacions i els estudis dels especialistes en història medieval, i en arquitectura d'aquest període, han fet possible aproximar-nos al passat que envolta la Torre.
La técnica constructiva de l'obra exempta l'han estudiada els arquitectes medievalistes Arturo Zaragozá i Rafael Marín. La fonamentació conservada d'aquesta Torre remet a la tradició constructiva romana, que es va mantindre vigent durant l'edat mitjana en alguns llocs d'Europa i. principalment, als territoris sota domini bizantí. Amb les croades, aquesta tradició va tornar amb força a Europa i va impulsar el ràpid desenvolupament de la construcció baixmedieval cristiana.
La Torre conserva part de dos murs menors i un parament de 22 metres de costat, amb uns murs de tres fulls executats amb dos fronts d'aparell isodom -d'igual grandaria, regular i disposada en fileres de la mateixa altura- procedent de pedreres emplaçades a una distància no inferior als 12-15 km, amb un rebliment de morter. Aquestes va confeccionar amb calçaeria i àrids de riu de granulometria acurada abocats per tongades successives, la qual cosa remet a la tradició cristiana. Per l'envergadura, la qualitat i la complexitat de l'edificació, la tasca d'alçar aquesta torre va implicar la participació de mà d'obra especialitzada procedent de diferents oficis i amb funcions molt diferenciades (calciners, picapedrers ...), en coherència amb el que succeïa a les obres de l'àmbit de la construcció militar cristiana del segle XIII o començament del XIV.
Destaca la presencia recurrent d'una marca de picapedrer que es repeteix en quatre dels dotze carreus conservats, realitzada amb burí o amb compàs, i que és idèntica a una altra localitzada en la fortificació de Castellote (Terol), de datació trescentista, lligada als ordes del Temple i de l'Hospital, successivament. També és similar a altres de l'església de San Miguel de Foces, a lbieca (Osca), consagrada el 1259 i donada a l'orde militar de Sant Joan de Jerusalem. Autors diversos han vinculat alguns elements d'aquesta última església amb la de de Sant Joan de l'Hospital i la catedral de València (García Valldecabres et al. 2007; García-Valldecabres 201O).
La tècnica d'acabament superficial dels carreus circumscriu la Torre, igualment, al context tecnològic cristià. Per la seua cara exterior es distingeix amb claredat l'abundancia d'uns soles longitudinals superficials amb una inclinació d'entre 45º i 60º, que es repeteixen de manera sistemàtica en tots els paraments. Es tracta d'unes empremtes llavorades inconfusibles que, a manera d'acabament rugós, produïen eines com el tallant o el raspall d'abrasió, una peça de fusta amb làmines metal·liques.El primer es reservava per a pedres més dures mentre que el segón, molt similar al crandall «carril» o «pinta» usat a Anglaterra i França, resultava molt útil quan el material era facil de treballar.
Quant a les possibles característiques tipològiques d'aquesta construcció, les dimensions de la seua planta i el seu virtual sistema de coberta, com també la presencia d'un mur gruixut i de dos més perpendiculars a ['anterior (aquests últims de tan sols la meitat de grossària), emparen la hipótesi d'un possible tancament amb dues voltes de canó paral·leles i d'una planta quadrangular, amb un màxim de 22 x 15 m.
L'excavació arqueológica va permetre constatar que les restes es van cobrir pera construir habitatges en la segona meitat del segle XIV, i la documentació medieval conservada evidencia que hi ha una mancança total de dades quant a nomenar aquesta Torre, ni tan sols com a referent topogràfic, per la qual cosa sembla que l'obra es va quedar interrompuda i mai no es va concloure.
En qualsevol cas, els visitants del subsol del MuVIM, amb una simple ullada, poden comprovar a quina profunditat es trobava el nivell del sol quan es va construir, després de la irrupció de les tropes de la Corona d'Aragó per aquestes latituds i la creació del regne cristià de València. I és que els segles transcorreguts no sols van esborrar la memòria d'aquella construcció, sinó que també hi van afegir sobre ella un conjunt d'estrats de terres remarcable, i construccions,que van elevar el nivell en que es trobava la superfície en aquesta zona durant l'epoca baixmedieval.
Reserves en el 963883730 o 963883742
