Cadascuna d’aquestes imatges ens parla de persones que miren unes altres persones, perquè les tres s’enfronten obertament a l’individu com a clau dels problemes i de les solucions. La importància del retrat és vital en cadascuna d’elles, ja siguen celebritats, artistes, polítics, intel·lectuals, xiquets, dones anònimes, persones desconegudes. Solament hi ha una fotografia a tota l’exposició on no hi ha persones en primer pla: només un paisatge d’una ciutat, Nova York, de nit, amb l’agitació de milers de persones que no es veuen.

Arnold, Morath i García Rodero han sigut les primeres en moltes coses, però no han sigut les úniques. Pertanyen a una legió de dones que, agarrades a una càmera, passegen pel món des de 1841, mirant a través d’una lent, sent testimonis i protagonistes del canvi, del moviment del món. El 1841, Anna Atkins, una dona, pren la primera foto de les milers, milions, que en vidrien després. I converteix la fotografia en el canal pel qual més fàcilment i veloç la dona ha pogut generar una relativitat que reflecteix i que respon al món modern, a la societat actual i als canvis que des de llavors s’han succeït.

© Inge Morath / Magnum Photos / Contacto. Inglaterra. Londres. 1953. Mayfair y Soho.

Inge Morath (Àustria, 1923- Estats Units, 2002)

Comença a treballar amb Magnum el 1953, i entra a l'agència el 1955. A l'agència primerament va ser assistent d'Henri Cartier-Bresson durant alguns anys. El seu treball a Magnum es dividia en diverses categories: fotografia de cinema, retrats i societat en els terrenys artístics i culturals, a més de la moda, grans reportatges de viatges per tot el món, on destaquen especialment els realitzats, durant alguns anys i múltiples viatges, a Espanya i la Xina.

Morath va treballar habitualment com a fotògrafa durant rodatges de pel·lícules i documentava les filmacions, fins i tot com a foto fixa. El primer director amb qui va treballar va ser John Huston, a la pel·lícula Moulin Rouge (1952), després The Misfits, (Vides rebels en la seua versió espanyola) el 1960, amb Clark Gable, Marilyn Monroe i Montgomery Cliff, sobre la novel·la de Arthur Miller, en aquests moments casat amb Marilyn Monroe i que participava en el rodatge. El 1962 Inge Morath es casa amb un nou divorciat Arthur Miller, amb qui va tenir una filla, i s'instal·la a Nova York permanentment. Es mantindrien junts fins que ella va morir.

En la selecció d'obres que s'exposen en aquesta ocasió es troben exemples de tota la tipologia de la seua obra, des de retrats d'artistes i celebritats, com el dissenyador francès Yves Saint-Laurent,  escenes preses durant els seus y diversos retrats de polítics i artistes, entre els quals hi ha el de Arthur Miller. També s'exhibeix una de les seues sèries més conegudes i interessants, que demostra el seu gran sentit de l'humor: la Mask series with Saul Steinberg (1962).

Inge Morath ha exposat la seua obra en infinitat de museus, entre els quals hi ha els següents: Kunsthalle Wien, Àustria; Art Institute of Chicago, EUA;  Rupertinum Museum, Salzburg, Àustria; Museo de Arte Contemporáneo, Madrid; Tokyo Museum of Photography, Tòquio, Japó

Eve Arnold (Filadelfia, Estats Units, 1912 - Londres, Anglaterra, 2012)

Es la primera dona que entra a Magnum, el 1951, quan tenia 39 anys, i només quatre anys després de la fundació de l'agència. Es convertiria en membre de ple dret el 1955. Viu als Estats Units fins que decideix traslladar-se a Anglaterra, escolaritzar-hi els seus fills i canviar la seua residència definitivament.

La seua trajectòria a Magnum manté alguns paral·lelismes amb la d'Inge Morath. Les dues són primeres dones fotògrafes que s'incorporen a una agència essencialment d'homes. Però no només destaquen per ser les dues úniques dones a Magnum durant un temps, sinó també per la seua inclinació per la Xina y la llarga dedicació a la fotografia de cinema, moda y de retrats de personatges, si bé Eve Arnold es essencialment fotoperiodista y té una actitud més política i amb molta més empatia amb la gent senzilla. A més a més, les dues van treballar durant el rodatge de The Misfits en la documentació fotogràfica i la foto fixa.

En la selecció d'obra d'Arnold que exposem hi ha mostres de tot aquest ventall de temes: un retrat de Marlyn Monroe, un altre de Malcom X, Margaret Thatcher, un divorci a Moscou, una desfilada de Miss Amèrica...

Les obres d'Eve Arnold s'han exposat, per exemple, al Brooklyn Museum de Nova York, el 1980, i a la Barbican Gallery de Londres, el 1996, en una exposició que viatjaria a 16 països. El 1996 guanya el Kraszna-Krausz Book Award pel seu llibre In Retrospect.

Cristina García Rodero (Puertollano, Ciudad Real, 1949)

Es la primera fotògrafa espanyola que va entrar a Magnum en 2005. La seua aproximació a la fotografia va ser a través dels estudis de Belles Arts.  Ha compartit la seua dedicació a la fotografia amb l'ensenyament, a la Universitat Complutense de Madrid, fins a 2007. A la dècada dels 70 inicia un estudi sobre els pobles i els costums dels pobles d'Espanya, els seus ritus pagans i creences religioses, que derivaria en la seua obra més significativa, la que li ha donat fama internacional: La España oculta. García Rodero mostra imatges plenes de tendresa i de dolor, d'innocència i de retorciment barroc, una obra d'art singular en la història de la fotografia espanyola. Ella fa un camí invers dins de Magnum: comença sent una artista que fa servir la fotografia per a endinsar-se en la realitat del fotoperiodisme. La fa diferent la seua empatia amb la gent, el seu respecte per tot el que fotografia, que mira, efectivament a favor de la gent que retrata, sense jutjar-la. Les seues imatges traspuen humanitat i vida i moltes s'han convertit en icones de la fotografia contemporània. És, ha sigut quasi des dels seus inicis, una clàssica contemporània.

En la selecció que hem fet de la seua obra hem procurat no caure en les imatges més conegudes sense perdre aquest toc alegre, de vegades irònic, sempre humà, que té la seva fotografia.
L'obra de Cristina García Rodero s'ha exposat entre d'altres molts llocs: a la Photographers’ Gallery a Londres; en les Trobades Fotogràfiques d'Arles, França; al Museo de Arte Contemporáneo a Madrid; Zentrum für Audiovisuelle Medien a Sttutgart; Centro Galego de Arte Contemporáneo, a Santiago, Espanya. És membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Madrid i ha rebut pràcticament tots els premis internacionals de fotografia del món, entre ells el Nacional de fotografia a Espanya.

Aquestes tres dones són avui figures essencials en la història de la fotografia. D'altra banda, poden semblar només tres gotes d'aigua en aquesta història, davant de l'allau d'homes que avui la formen, per bé que una gran part d'aquests són noms de dona. Però el seu paper de pioneres, “les primeres” en tantes coses, en seu èxit indubtable, el seu reconeixement inevitable, és no només un exemple per a les dones més joves, sinó per a tothom, una demostració de la força de les seues diferents maneres de veure la realitat i de representar el món, per a mostrar el lloc on vivim i qui som. Perquè hem de recordar que el món segueix sent, fins i tot el de l'art, un món difícil per a les dones. I que avui dia a l'agència Magnum hi ha 99 fotògrafs representats, dels quals només 17 en són dones. No tots són membres de ple dret: són nominats, invitats, i d'altres graus. Només onze d'aquestes en són dones de ple dret. La història continua. I els canvis es gestionen lentament.

© Cristina Garcia Rodero / Magnum Photos / Contacto. Haiti. Carnaval de Jacmel. 2001