En aquest cas, l’acostament a la narració ve de la mà de Manu Blázquez (València, 1978), amb un projecte conceptual que ens permet, alhora, abordar detalls de la biografia de Franz Schubert, ja que se centra en una lectura plàstica sorprenent de la seua mítica Huitena simfonia. (1)

Hi ha moltes teories que intenten explicar si Schubert va arribar a finalitzar o no el seu treball en la denominada Simfonia D-759: també coneguda com La inacabada. Una de les hipòtesis sobre aquesta composició llegendària sembla indicar que va abandonar la labor en conéixer el diagnòstic de la greu malaltia que havia contret. Una altra conjectura afirma que la peça està acabada tal com la va concebre i va voler deixar-la així, i és una mostra de la pròpia ment innovadora del compositor; però entre una teoria i l’altra, es contempla també la possibilitat que desistira de prosseguir-la a causa de l’esvaïment d’un amor que li hauria donat la inspiració per a compondre-la, i que, obligat per la seua malaltia, es va veure moralment compromés a renunciar a aquest amor. Açò últim tampoc no està clar, però diverses lectures entre línies dels seus escrits tan romàntics porten a considerar els motius pels quals aquesta simfonia «inacabada» s’anomena sovint L’apoteosi de l’amor.

«Quan cantava el meu amor, el meu amor es convertia en dolor. Quan cantava el meu dolor, el meu dolor es convertia en amor. El meu dolor i el meu amor es disputaven el meu cor».

Franz Schubert

El que sí que sembla indiscutible és que Schubert fa l’esquema de la seua huitena en partitura per a piano, finalitza i orquestra els dos primers moviments i comença un scherzo (2) que no acaba, i tampoc no deixa cap informació sobre l’allegro final. Deixa l’obra en el mes d’octubre de 1822, i el misteri comença quan l’entrega (les dues parts acabades, suposadament la meitat) al seu amic Josef Hüttenbrenner de la Steiermärkischen Musikverein, societat musical d’Estiria a Graz, per a agrair el seu nomenament com a soci d’honor (estiu de 1823), des d’on finalment li arriba a Johann Herbeck, que la va interpretar a Viena per primera vegada passades quatre dècades (1865).

Per a Hüttenbrenner —segons una carta de pròpia mà— l’obra és un tresor musical d’un nivell excepcional, però segurament no la fa interpretar per considerar que li falten els dos moviments finals dels quatre habituals, hipòtesi que es veu reforçada quan es troba l’esborrany de Schubert amb alguns compassos de l’esmentat scherzo, que podrien haver servit per a un tercer moviment, encara que aquest fet no resol tampoc el misteri.

Per a desxifrar l’enigma en profunditat, no podem fer més que convidar a analitzar els canvis bruscs en l’estat d’ànim del compositor, que presenta grans contrastos: innocència, compassió, encant, jovialitat i bon humor, però també resignació, severitat, malenconia i fins i tot dolor i desesperació.

El 1828, Schubert va fer l’únic concert de la seua carrera amb les seues pròpies obres. Va tindre un gran èxit, però va morir tan sol huit mesos més tard.

Entre tanta incògnita, amb un codi d’ordre propi, inabordable per a molts i d’un acabat indiscutible per uns altres, Blázquez manifesta internar-se en una sèrie de successions numèriques establides seguint l’ordre progressiu de les notes musicals de La inacabada per a generar les sèries de dibuixos on materialitza gràficament els valors d’aquesta simfonia.

«La meua única ambició és la creació d’un món perfecte, un lloc on no hi haja el caos, on els números i les matemàtiques em permeten refugiar-me del soroll que ens envolta.»
Elena Asins

La història d’una simfonia de matisos i conjectures tan abundants, mítica des de la seua gènesi, i de final inconquerible, entra ací —per inconsciència o bravesa artística—, en zona de geometria, línia, llum i ombra. Un àrea plàstica en la qual es distingeixen contorns d’algunes empremtes que estan identificades al llarg del s. XX i fins als nostres dies, com les d’Elena Asins, Antonio Calderara, Hanne Darboven, Hans Hartung, Giorgio Morandi, Sol LeWitt o Eusebio Sempere.

«No és convenient donar més pistes sobre el joc, l’important és guardar un cert misteri i que l’espectador componga la seua pròpia simfonia.»
Manu Blázquez, juny de 2018

Vicente Chambó, Comissari

(1) Se li atribueix clàssicament el número 8, però en les renumeracions actuals és la número 7.
(2) Nom que es dóna a certes obres musicals o a alguns moviments d’una composició gran com una sonata o una simfonia.