HUI:
Dissabte 28 de Gener de 2023 /
Obert de 10 a 14h i 16 a 20h
Des del 20 de novembre de 2022
Exposició temporal
I la víctima era jo
Art al Quadrat
Gratuïta
Els patrons culturals de la violència patriarcal cap a les dones està normalitzat. Eixa violència lleu, tant física, com sexual, psicològica, ambiental i econòmica, queda difosa i emmascarada com no-violència junt amb la disculpa social cap als maltractadors per no passar el límit de la gravetat. Ho podem veure reflectit també en l'àmbit que ens mou, l'artístic. Tan sols hem de portar a la ment obres "mestres" de la història de l'art on les violacions, coaccions, raptes i amenaces cap a les dones es contemplen no com una vulneració cap a elles, sinó com una "bellesa" intrínseca als actes violents de la nostra cultura heretada.

És clar que aquesta complicitat no se sosté en fets aïllats i casos personals, sinó que l'espiral de violència es manté i sustenta gràcies a l'estructura de poder que ve des dels estats, les lleis, la justícia, les forces de seguretat i la política, des dels quals s'invisibilitza que hi ha un problema de fons posant en dubte, en molts casos, la seua existència. Però com fer-la visible?

Segons la macroenquesta de violència cap a les dones de 2019, realitzada des de la Delegació de govern contra la violència de gènere, un 32,4% de les dones espanyoles majors de setze anys ha patit al llarg de la seua vida violència en alguna de les seues formes. Açò equival a 6.605.825 de dones espanyoles. En el mateix estudi es reflecteix que: un 8,9% ha patit violència sexual (1.810.948 dones); un 11% violència física (2.234.567 dones); un 11,5% violència econòmica (2.350.684 dones); un 23% violència psicològica emocional (4.744.106 dones); i un 27% violència psicològica de control (5.500.704 dones), combinant-se entre elles.

Dins d'aquests actes, la violència psicològica (emocional i de control) és la gran desconeguda: poc documentada, poc estudiada, poc tinguda en compte, poc creïble per a la societat i poc demostrable amb els processos judicials, per això les dones no denuncien. Malgrat tot, persones expertes en psicologia avisen que deixa  una empremta profunda en la dona que la pateix amb unes seqüeles que perduren en el temps: baixa autoestima, anul·lació, depressió, sentiments de culpabilitat i vergonya, indecisió, inseguretat, que poden arribar a paralitzar la defensa de les mateixes víctimes, les quals, en molts casos, no saben que estan immerses en un maltractament continuat.

Tal volta algú puda donar alerta als signes de la violència psicològica més visibles: amenaces, crits, control de la forma de vestir, del que es diu, amb qui es parla... però, en la seua variant més sibil·lina, certs mecanismes es camuflen: menyspreu, xantatge emocional, mostrar-se com una víctima, fer sentir culpable. Darrere, un home maltractador amb un perfil de pervers narcisista, seductor, sobreestimat, sense empatia, envejós, que explota als altres per a arribar als seus fins enarborant el paper de víctima per a entonar el "pobre de mi".

De vegades, la dona no pren consciència d'aquesta situació fins que la seua xarxa de suport assenyala aquells fets com a tal. Reconéixer-se com a víctima és el primer pas per a saber que ha patit maltractament. Aleshores hi ha un procés de reconeixement, de transformació el qual la confronta al discurs victimista que la parella ha pres. "i la víctima era jo" reflecteix el moment on una dona repara haver estat sotmesa a una violència psicològica invisible, emmarcada dins de la cultura assolida. En l'obra en clavem en la pell d'una d'aquestes dones portant la frase en l'esquena. Amb aquest acte, el fet violent normalitzat es transforma en un esdeveniment ple de connotacions mitjançant la comprensió del que li ha passat i no sols per haver-ho patit, sinó perquè ha marcat un abans i un després en la seua vida.

La mirada d'aquesta dona se situa en l'exterior fent florir en l'espai públic la seua condició i donant compte d'un renaixement, una apertura, el final d'una etapa. El camí ara és llarg però constant, dur però acompanyat pels lligams de sororitat. Després de prendre la fotografia es retira la frase del cos com una pell que muta i es regenera. Vos desitgem companyes que muteu i vos regenereu. Ho mereixeu.

20/11/2022 a 26/02/2023
Afegir al calendari
Art al Quadrat

L'any 2002 naix el grup artístic Art al Quadrat format per Mónica i Gema Del Rey Jordà (València, 2 d'agost de 1982). Són llicenciades en Belles Arts en 2005 i titulades en el Màster de Producció Artística en 2008 per la Facultat de Belles Arts Sant Carles de València (UPV). A més, des de 2013, Mónica es doctora en Belles Arts per la mateixa universitat, obtenint el Premi Extraordinari de la UPV en 2014.

Gaudeixen de diverses beques i programes de creació com Cultura Resident del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana en 2021; Art Públic, Universitat Pública de la Universitat de València, 2020; les beques Hàbitat de l'Ajuntament de Castelló 2013/14; o la Càtedra Art i Malaltia de la UPV 2013. També han rebut beques d'investigació com la FPU (M) 2008-12, dues beques d'excel·lència UPV 2007 i 2010, les Beques Erasmus per a estudiar en Lahti Politechnic University, a Finlàndia, en 2003, i Promoe en la Universitat de Guadalajara, Mèxic, 2005.

Han realitzat estances i residències en Barcelona (Fabra i Coats), Vienta, Londres, Kassel i Santiago de Compostela (II Encontro de artistas novos 2012). Recentment, la seua obra ha estat guardonada amb el segon premi en els Encontres d'Art Contemporani de l'Institut Alacantí de Cultura 2021; segon premi en el Certamen d'Arts Plàstiques de la Ciutat de Felanitx 2018; primer premi ECOARTIST en el Festival VESOS en València 2018; primer premi en la XII convocatòria d'Instal·lacions de Dona en el Centro Comarcal de La Cabrera (Madrid) en 2017; primer premi en el 2n Encontre d'artistes Villalart, en 2017; Biennal d'Art de Mislata, 2016; Arts Visuals Can Felipa 2016; i Premi Nacional d'Art Jove Pancho Cossio, en 2014.

Actualment, la seua obra està marcada significativament per la superació del trauma transgeneracional de la Guerra Civil Espanyola amb obres que se centren en històries de dones, treballant mà a mà amb familiars i historiadors i historiadores com en Las Jotas de las Silenciadas (2016); Al refugio (2016); Yo soy. Memoria de las rapadas (MuVIM, 2018); i De coros, danzas y desmemoria (Centre del Carme de Cultura Contemporània de València, 2020).

Lloc

Vestíbul del Museu
Segueix-nos:
Subscriu-te al nostre butlletí:

Horari:
De dimarts a dissabtes:
de 10 a 14h. i de 16 a 20h.
Diumenges i festius:
de 10 a 20h.
Tarifes:
Exposició permanent:
Precisa de reserva prèvia
Informació i reserves:
Copyright©2017 MuVIM Quevedo 10 i Guillem de Castro 8 | 46001, València.  Tots els drets reservats
Site developed with Drupal