És clar que aquesta complicitat no se sosté en fets aïllats i casos personals, sinó que l'espiral de violència es manté i sustenta gràcies a l'estructura de poder que ve des dels estats, les lleis, la justícia, les forces de seguretat i la política, des dels quals s'invisibilitza que hi ha un problema de fons posant en dubte, en molts casos, la seua existència. Però com fer-la visible?

Segons la macroenquesta de violència cap a les dones de 2019, realitzada des de la Delegació de govern contra la violència de gènere, un 32,4% de les dones espanyoles majors de setze anys ha patit al llarg de la seua vida violència en alguna de les seues formes. Açò equival a 6.605.825 de dones espanyoles. En el mateix estudi es reflecteix que: un 8,9% ha patit violència sexual (1.810.948 dones); un 11% violència física (2.234.567 dones); un 11,5% violència econòmica (2.350.684 dones); un 23% violència psicològica emocional (4.744.106 dones); i un 27% violència psicològica de control (5.500.704 dones), combinant-se entre elles.

Dins d'aquests actes, la violència psicològica (emocional i de control) és la gran desconeguda: poc documentada, poc estudiada, poc tinguda en compte, poc creïble per a la societat i poc demostrable amb els processos judicials, per això les dones no denuncien. Malgrat tot, persones expertes en psicologia avisen que deixa  una empremta profunda en la dona que la pateix amb unes seqüeles que perduren en el temps: baixa autoestima, anul·lació, depressió, sentiments de culpabilitat i vergonya, indecisió, inseguretat, que poden arribar a paralitzar la defensa de les mateixes víctimes, les quals, en molts casos, no saben que estan immerses en un maltractament continuat.

Tal volta algú puda donar alerta als signes de la violència psicològica més visibles: amenaces, crits, control de la forma de vestir, del que es diu, amb qui es parla... però, en la seua variant més sibil·lina, certs mecanismes es camuflen: menyspreu, xantatge emocional, mostrar-se com una víctima, fer sentir culpable. Darrere, un home maltractador amb un perfil de pervers narcisista, seductor, sobreestimat, sense empatia, envejós, que explota als altres per a arribar als seus fins enarborant el paper de víctima per a entonar el "pobre de mi".

De vegades, la dona no pren consciència d'aquesta situació fins que la seua xarxa de suport assenyala aquells fets com a tal. Reconéixer-se com a víctima és el primer pas per a saber que ha patit maltractament. Aleshores hi ha un procés de reconeixement, de transformació el qual la confronta al discurs victimista que la parella ha pres. "i la víctima era jo" reflecteix el moment on una dona repara haver estat sotmesa a una violència psicològica invisible, emmarcada dins de la cultura assolida. En l'obra en clavem en la pell d'una d'aquestes dones portant la frase en l'esquena. Amb aquest acte, el fet violent normalitzat es transforma en un esdeveniment ple de connotacions mitjançant la comprensió del que li ha passat i no sols per haver-ho patit, sinó perquè ha marcat un abans i un després en la seua vida.

La mirada d'aquesta dona se situa en l'exterior fent florir en l'espai públic la seua condició i donant compte d'un renaixement, una apertura, el final d'una etapa. El camí ara és llarg però constant, dur però acompanyat pels lligams de sororitat. Després de prendre la fotografia es retira la frase del cos com una pell que muta i es regenera. Vos desitgem companyes que muteu i vos regenereu. Ho mereixeu.