D’una banda, estem rebent una infinitat de missatges apocalíptics a les xarxes socials o als darrers films on, per diverses causes —totes lligades al canvi climàtic i a la nostra manca de respecte vers el medi ambient—, ocorre la fi de la natura. Ja siga per holocaust nuclear, per grans sismes, per terratrèmols, per extermini de la vegetació i de les espècies o per nous virus, la humanitat ha de reinventar-se, renàixer o sucumbir. D’altra banda, la realitat informativa només ens confirma els nostres pitjors temors; i la natura, capritxosa i incontrolable. Ara que la nostra tecnologia ens en fa més independents que mai, no podem fer res per controlar-la.
Carlos Errando és un artista minuciós i dedicat que treballa el gran format com si d’un miniaturista medieval es tractara. Fa servir només les seues pròpies fotografies; les seues obres són una suma de preses diferents sobre el mateix objecte, edifici o paisatge, que ajusta manualment com un fotògraf artesà, que controla la llum, la perspectiva, la uniformitat i l’encaix. La quantitat d’informació que cada obra finalitzada posseeix, la converteix en una fotografia d’altíssima resolució, impossible d’aconseguir amb un fotomuntatge simple.
L’artista ens mostra als seus treballs una València futura possible, o potser no, que dependrà de molts factors; del nostre comportament cara el medi ambient, del comportament dels nostres governs i de la presa de decisions i solucions a escala global quant a la crisi climàtica.
No esperem un manifest polític ecologista, no és el seu treball; l’artista, en la seua capacitat de crear bellesa, ens proposa diferents obres per a la nostra admiració i reflexió. Les seues composicions són belles en si mateixes: petites metàfores visuals on un futur imperfecte pot materialitzar-se. Però també recrea escenaris inversos on la ciutat envaeix la natura: així, imagina la porta del palau del Marquès de Dos Aigües com els hipogeus de les tombes reials perses de Naqsh-e Rostam, o realitza petits homenatges o fa ullets en apilar cotxes destruïts i premsats, a la manera de John Chamberlain, que tapien els aparadors d’un comerç.
Aquestes metàfores o paràboles seran veritat o mentida, però què importa. Com indica Joan Fontcuberta: “el que passa en la pràctica és que la veritat s’ha tornat una categoria escassament operativa; d’alguna manera no podem sinó mentir. El vell debat entre el vertader i el fals ha sigut substituït per un altre entre mentir bé i mentir malament” i, en aquest cas, Carlos Errando menteix molt bé.
Amador Griñó.
