Molt després del desarrollismo però abans de la Copa Amèrica i la Fòrmula I —quan va exhibir-se a l’escaparata de la modernitat més exaltada—, València era una ciutat que dormia una sesta secular i beatífica. Un lloc on convivien carromatos i sis-cents, enderrocs i noves vivendes lustrals, el rastrell i El Corte Inglés i en el qual la flaccidesa legislativa de l’Estat encara permetia desenvolupar una vida al marge de la legalitat. La paraula gentrificació encara no havia desembarcat al vocabulari i a les nits una multitud de garitos donaven empara i beguda —sense les restriccions del ZAS— a les tribus urbanes que havien aconseguit sobreviure al dia. Hi havia punks, encara. I heavies, per descomptat. I catalanistes que demanaven l’autonomia per al País i anaven a aplecs on flamejaven quatribarrades. I anticatalanistes que demanaven l’autonomia per al Regne, no anaven a aplecs i ondejaven la senyera barrada amb blau. O rebentaven plenaris. La ciutat era un escenari de batalla campal perquè efectivament semblava un camp abandonat després d’una batalla, reblida com estava de descampats on els escassos cotxes aparcaven fent tota mena de contorsions en haver d’acoblar-se als desnivells del terreny. Un infern per als urbanistes més melindrosos i un autèntic paradís per als xiquets. Perquè en aquella ciutat els xiquets encara podien jugar al carrer, clar.

L’avantatge d’aquella urbs dels anys 80 és que tot —els edificis, l’autogovern, els jardins del riu— estava per fer perquè tot estava mig derruït. Li faltava una bona mà de pintura a aquella València en la qual moltes façanes estaven per lluir, plenes d’escrostonaments i persianes desballestades, però on la gent encara s’asseia a la porta per a vore la vida passar, saludar uns veïns i malparlar dels altres. Era una capital de províncies instal·lada entre el blanc i el negre, expectant amb la promesa de color d’una democràcia tot just estrenada. El cas és que la dels huitanta acabà sent també una dècada prodigiosa, sobretot quan arribà l’autonomia i Espanya entrà finalment en la CEE: arribaren els Fons FEDER i sobre la ciutat van començar a caure diners, primer en forma de plugim discret i després —amb el boom que va precedir al crack de la construcció— con un xàfec que semblava inaturable però que va aturar-se de colp i volta i ens deixà eixugats i eixuts.

En —prodigiós— blanc i negre són també la majoria de les fotografies que Rafael de Luis va fer d’aquella ciutat monocolor encara enfangada en tarquim i embrutada de sutge, però atapeïda de vida al marge de tot, com han sabut retratar immillorablement Rafa Lahuerta i Ginés S. Cutillas en eixes dues magnífiques panoràmiques literàries d’aquella ciutat i d’aquells moments: el Noruega de Lahuerta —Premi Lletraferit 2020 i succès d’estime de la literatura valenciana, editada pels Llibres de la Drassana— i El diablo tras el jardín (Pre-textos, 2021), en la qual el prolífic Cutillas rememora la vida de dos germans en El Cabanyal de mitjans de la década.

Ara, que fa quaranta anys d’aquella València dels anys huitanta, el MuVIM els reuneix a tots tres —un fotògraf i dos novel·listes— en una taula redona moderada per Joan Carles Martí —responsable de la secció «Valencianeando» del LEVANTE-EMV i cap de la seua secció de Cultura— per a rememorar i commemorar aquella ciutat perduda que encara viu d’amagatotis, però, sota la pell rutilant de la moderna i vigorosa metròpoli amanoseta que és ara València. Ciutat coloraina de façanes llustroses i gens apedaçades, de barris gentrificats sense a penes solars, esguitada de biblioteques i agències de lectura municipals, museus de nova trinca, hotels sumptuosos i restaurants gurmets amb sabors de tot arreu. Una menuda ciutat grandiloqüent que és destí turístic gràcies, entre altres coses, a unes festes josefines que han esdevingut Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Una ciutat plenament europea, sense país i sense regne, amable i homologable. En la qual no es pot jugar al carrer. Ni aparcar onsevulla. Ni asseure’s a la fresca. Ni viure —ja— una vida a la intempèrie de la llei.