L’artista ens ofereix la seua visió personal de la ciutat amb aquelles imatges, el punctum  de les quals el van afectar i va decidir capturar. Són, és clar, un document històric d’una ciutat existida, però no és un treball exhaustiu sobre mapes urbans. El fotògraf ens ofereix els seus ulls en ser el responsable de la temàtica triada, enquadraments, personatges i edificis. Una mena de nostàlgia d’un moment que sent fugaç i irrepetible i l’aura de desaparició del qual es pressent, embarga els seus treballs.

Rafael de Luis pren fotografies, com fem tots, per a recordar, per a fixar allò que ha fotografiat i salvar-ho de la precària memòria. Amb quaranta anys menys i en una situació política predemocràtica plena d’expectatives de llibertat, amnistia i autonomia, els seus interessos, les seues il·lusions, estaven condicionades per la seua joventut i pel moment. Però la fotografia, amb el seu poder de Gorgona per a petrificar les coses, les mata, ens deixa l’embolcall del moment com pell de crisàlide, bonic però mort, i Rafael de Luis, com se’n diu dels assassins, retorna quaranta anys més tard al lloc del crim per a reafirmar els fets.

Necessitem de la memòria per a no oblidar, tan senzill com això. Necessitem recordar per a no repetir els mateixos errors. Som el que recordem. No podem apreciar el que tenim, la qualitat de vida perduda o la ciutat on vivim, sense saber com era, com va ser. Per tot això, les fotografies, en tant que espills de la memòria —com definia François Arago els daguerreotips—, participaven de la versemblança de la representació, ens serveixen com a retrats petrificats del passat on contrastar els nostres records, per a no caure en la total subjectivitat de la paraula. Poder confrontar la «veritat» objectual del pretèrit, aquell rastre de llum sobre el paper sensible ens permet afinar el record gràcies a la seua precisió descriptiva.

La visió d’aquestes obres suscitarà records per als que van conèixer aquesta València de fa quaranta anys i esperança que l’evolució de la nostra ciutat, amb el pas dels anys, romanga cada vegada més habitable, bonica i humana. Que la bellesa i l’encant dels seus carrers continue sent, com sempre va ser, la prolongació de les nostres llars, part del nostre espai vital on no ens sentim estranys. La nostra cultura meridional, gràcies a la climatologia favorable i a la llum, ens convida a eixir, a deambular, a trobar —com fa l’artista— agradables sorpreses i racons desconeguts. A augmentar, sense caure en localismes, el nostre amor per aquesta ciutat.