Mentre ens submergim en la cerca d’aquestes respostes, la vida –aquesta energia que ens defineix com a éssers orgànics– se’ns escapa. Posseïm la llibertat d’orientar aquesta energia segons les circumstàncies que ens toque de viure. Un viatge que comença sense un clar inici i que té un final incert, fins i tot en el millor dels casos. Sabem que les nostres cèl·lules es regeneren, però amb el pas del temps, inevitablement, comencen a degenerar. Igual que tots els éssers vius.
El planeta Terra, que ja existia abans que nosaltres hi arribàrem, segueix el mateix cicle vital. La Primavera representa el despertar, el renàixer, l’inici del desenvolupament. L’Estiu és l’apogeu, el clímax de la vitalitat. La Tardor marca la minva d’aquesta abundància i hi duu la melancolia i la serenitat. I quan arriba l’Hivern sabem que és la fi. Però aleshores... Arriba de bell nou la Primavera!
En els moments més significatius de la nostra vida –quan naixem, quan estimem, quan morim– estem nus. Són moments fugaços, però transcendentals. Què passaria si estiguérem nus en tots els aspectes de la nostra existència? Adquiririen els altres moments la mateixa intensitat?
A partir d’aquesta reflexió es teixeix la faula que dona inici a aquesta exposició, en la qual la natura, amb la seua flora i fauna, avança en una simbiosi amb l’ésser humà. Les quatre estacions serveixen com una al·legoria de les edats de l’ésser humà, de la dona i de l’home.
Aquest és un cant a la vida, que recorre el temps des d’abans de nàixer fins a després de morir. Un mural cronològic on l’únic vertaderament valuós és el temps, i depèn de nosaltres decidir com volem utilitzar-lo. Una reflexió sobre les circumstàncies que sorgeixen mentre tractem de traçar el rumb de la nostra existència.