La mostra recull imatges de pintades de diferents zones de la ciutat, des de l’horta als poblats marítims, tot i que es privilegia Ciutat Vella, el nou centre polític de l’autogovern valencià. A les fotografies s’exposa el missatge reivindicatiu de les pintades, però també el retrat urbanístic i social d’una urbs degradada i decadent, on quasi cada paret o façana alçava la veu i parlava, de vegades amb crits desesperats, mordaços o fins i tot càustics.

El fotògraf mira, i salva, el que uns altres ulls veuen amb indiferència, potser un mer decorat, i capta el sentit artístic dels murals urbans, considerats com a actes d’irreverència cap als convencionalismes de l’època. Les imatges, en blanc i negre, mostren una València fugaç i irònica. Així, El Flaco, armat amb la seua càmera, esdevé també un cronista d’una València efímera i desapareguda, com el seu art també efímer.

Progressivament ens hem anat quedant sense espais on escriure els missatges (finalment s’ha imposat el restaurat i net, o l’alçat de nou, que exigeix esborrar immediatament, també de la memòria, les pintades i els graffiti), i potser, encara pitjor, sense lectors, abstrets en les seues pantalles digitals. Aquesta exposició interpel·la el visitant, i les seues instantànies ens fan viatjar a una urbs, malgrat els clixés, reivindicativa i atrevida, fins i tot maliciosa i irreverent.

El Flaco, així, ens obsequia amb un llegat complex i alhora fresc i satíric gràcies a una obertura fotogràfica i mental i a una capacitat d’observació intel·ligent del món que l’envolta.