La seua cerca incessant de coneixement, sota el paràmetre d'un pensament racional i experimental, allunyat de les directrius imperants en els ambients universitaris, caracteritzats sovint pel rebuig -fins i tot l'odi sistemàtic- a les noves idees provinents d'Europa; van conduir a l'intel·lectual valencià a freqüentar des de jove les acadèmies dels despectivament anomenats novatores (innovadors). En aquests cercles, germen de la posterior Il·lustració i refugi del dogmatisme escolàstic, va entrar en contacte amb les idees renovadores de figures com Bernat Josep Saragossà, Baltasar Iñigo, José de Castellví, Félix Falcó de Belaochaga o Juan Bautista Corachán, amb qui participava en tertúlies sobre els nous corrents de pensament científic, descobertes a través de llibres importats o correspondències mantingudes amb altres erudits europeus.
La seua naturalesa didàctica va donar lloc a una sèrie de compendis que reflecteixen tots els avanços aconseguits fins a l'època en diverses disciplines. El seu Compendio Mathematico abasta àrees de coneixement com ara la geometria, l'aritmètica, l'àlgebra, l'òptica, la hidrotècnia o la hidrometria. També va ser autor d'altres estudis vinculats a la filosofia natural o la metafísica, així com del Tratado de Arquitectura civil, Montea y Cantería y Relojes, la influencia del qual és notable en diverses arquitectures fora de la península.
No obstant això, l'aportació d'aquests novatores no es limitava a l'esfera teòrica, sinó que sovint eren requerits com a assessors o executors d'obra pública. En el cas de Tosca, a més del famós plànol encarregat el 1704 pel consistori de la ciutat i traçat sense l'aprofitament de la cartografia prèvia –una mesura prou laboriosa, però coherent amb la seua mirada progresista- va projectar al costat de J.B. Corachán la remodelació i ampliació del port del Grau de València i va concebre un nou teatre per a la ciutat al carrer de L’Olivera. Així mateix, va ser el responsable de la designació de l'arquitecte per a la porta barroca de la catedral de València, triant per a aquest fi la proposta de Konrad Rudolf pel seu caràcter innovador en planta, sent el resultat un dels millors exemplars del barroc arquitectònic a Espanya. Concebuda com un retaule de grans dimensions, el seu joc de concavitats i convexitats es diferenciava de l'arquitectura més arrelada en la tradició valenciana.
També a Tosca es deuen els plans -i potser el disseny de la façana- de l'església de la Consagració (hui de Sant Tomàs i Sant Felip Neri) en la qual va ingressar com a sacerdot als vint-i-set anys, i on va presidir temps després el deganat. El seu fervor per la beata Inés de Benigànim li va portar a escriure Vida, Virtudes y Milagros de la venerable madre Sor Josepha Maria de Santa Ines. Una biografia composta per quatre llibres, on detalla els principals successos de vida, virtuts i dons, així com la defunció d'aquesta religiosa agustina beatificada pel Papa Lleó XIII el 1888.
Ester Algarra Santacreu i Fernando López Uhden
