Les màscares ens han acompanyat des del principi en la nostra singladura com a espècie. A la Grotte des Trois-Frères, a l’Occitània francesa, un dibuix gravat a la paret ara fa entre 17.000 i 20.000 anys representava una mena de bruixot o xaman que porta una màscara d’animal mentre balla. El xaman dansaire, l’anomenaren els especialistes. Es tracta d’una figura teriomòrfica o zooantròpica: en posar-se la màscara, l’ésser humà intentava atribuir-se els poders de l’animal, en un moment en què els nostres antecessors eren —alhora— preses i caçadors, víctimes i victimaris. Sembla evident, doncs, que els primers usos de les màscares foren simbòlics i rituals, cultuals i culturals: quan l’animisme primigeni deixà pas a les primeres religions, els déus solien tenir figura humana i cap d’animal. A l’antic Egipte, Horus era un falcó, Ptah un bou, Sejmet una lleona. Milers d'anys després, aquestes màscares primitives despertaren l'interés i la curiositat d'artistes avantguardistes com Picasso, que va crear la seua pròpia sèrie de màscares d'aparença prehistòrica.

Els usos profilàctics de màscares i masqueretes també són molt antics. Plini el Vell contava, en la seua Història natural —escrita en la segona meitat del segle I dC— que els treballadors del cinabri improvisaven una mena de masqueretes fetes amb pells de bufetes blanes d'animal per a evitar inhalar la pols nociva del mineral quan el trituraven per a fabricar pigment roig. Molt més tard, als segles XVII i XVIII, els metges també feien servir màscares especials amb finalitats igualment preventives: hi ha diverses imatges on es pot veure com es protegien dels malalts de pesta que tractaven tot cobrint-se el cos amb una túnica llarga i la cara amb una màscara amb forma de bec d'au, un llarg bec on es dipositaven substàncies aromàtiques per a impedir el contagi de la pesta, ja que —segons la teoria miasmàtica de la malaltia aleshores imperant— la gent es contagiava per l'aire «pútrid». Ja al segle XIX, Paul Berger va ser el primer cirurgià a fer servir una masquereta facial  —feta de tissú — en una operació quirúrgica. Fou a París, el 1897

Hi havia una llarga història al darrere d’aqueixa simple masquereta, però. Gràcies al microscopi que ell mateix va construir-se, el neerlandés Antonij van Leeuwenhoek va ser segurament la primera persona en veure els animàlculs, aquells animals que només són perceptibles amb l’ajuda del microscopi. Tot i que Leewenhoek va fer els seus descobriments a finals del segle XVII, no fou fins dos-cents anys després —a mitjans del segle XIX— que Louis Pasteur assentà les bases de la teoria microbiana de la malaltia, segons la qual els microorganismes —virus, bacteris, protozous, fongs o prions— són els causants d’un gran nombre de les nostres malalties. La masquereta quirúrgica evitava que metge i pacient intercanviaren gèrmens potencialment nocius.

No deixa de ser curiós, doncs, que —20.000 anys després— màscares i masqueretes hagen tornat a recuperar la seua funció primordialment simbòlica. Cultural. Artística. Per això el MuVIM vol, amb aquesta exposició, prestar atenció a un objecte tan aparentment modest que condensa, però, una gran història al darrere. La de la nostra vulnerabilitat. Però també la de la nostra ferma determinació de sobreposar-nos-hi.