Inspirant-se en la història (o llegenda) del suicidi col·lectiu de les mares de Sagunt i dels seus fills, al instal·lació pretén ser un crit contra la guerra, totes les guerres, de tots els temps (des dels elefants d'Anníbal fins als tancs moderns).
En particular el contraste entre l'alegria inocent dels xiquets i les atrocitats de les guerres buscades pels adults. Ací la narració, a partir de fets tan llunyans, es tiny d'esdeveniments actuals. Pareix que 2200 anys d'història no han aconseguit vèncer eixos sentiments de conquesta o venjança que sempre plenen de sang la història de la humanitat.
La intervenció és una instal·lació site-specific, dissenyada per al MuVIM, i concebuda com un teatre immòbil o com un "betlem" profà.
En la paret del fons hi ha una gran reproducció del quadre de Francisco Domingos Marques, en la paret lateral, pintada en roig està la famosa fase de Livi: «Dum Romae consulitur, Saguntum expugnatur». I en la mateixa paret una silueta de tanque retallada en vinil adhesiu negre.
Sobre el sol cobert de dunes de sorra, s'alcen estilitzades figuretes, tallades a modo d'encaix geomètric en làmines acríliques, que representen el sacrifici de les mares de Sagunt sobre els xiquets que segueixen jugant, aliens al perill imminent.
Darrere de les figures en primer pla hi ha una sèrie de siluetes de soldats, elefants i guerrers.
És arquitecte i artista multimèdia, nascut a Limosano, Itàlia. Viu i treballa entre Itàlia i el Brasil.
Des de la infància va demostrar una predisposició per les arts visuals que es va definir millor una vegada es va traslladar a Florència, on es va graduar amb honors en arquitectura (amb el professor Adolfo Natalini – Superstudio).
Va viure activament l'escena artística florentina dels anys 80 i 90, movent-se entre l'arquitectura, l'art i el teatre.
Professor d’arquitectura i disseny durant més de 20 anys, va ser titular, del 1996 al 1998, de la càtedra de Semiòtica de l’Arquitectura a la Universitat de Florència, instituïda per Gillo Dorfles i Umberto Eco.
En el camp arquitectònic ha desenvolupat una teoria inèdita d’“arquitectura sensorial”, publicada en el llibre La città dei sensi (La ciutat dels sentits), l’any 1997.
La seua llarga trajectòria artística abasta pintura, dibuix, fotografia, vídeo, instal·lació i so, utilitzant també eines de tecnologia digital.
Del 2001 al 2007 va viure a Bangkok, on va ensenyar arquitectura i disseny al Chanapatana International Design Institute.
Des del 2009 viu al Brasil, on va fundar i dirigir la Galeria Belvedere a Paraty (Río de Janeiro) i el Festival Internacional d’Art Contemporani de Paraty, amb la participació de més de 500 artistes.
Ha publicat set llibres sobre art, teatre, arquitectura i disseny. A l’abril de 2023, Florence Press va publicar el seu llibre de memòries La Befana e Robin Hood.
Una escultura seua dedicada als migrants està instal·lada en una plaça pública de Limosano (CB). Les seues obres formen part de les col·leccions permanents del MuVIM, del Museu Afro-Brasiler de São Paulo, del Museu de la Ciutat de São Paulo, del Memorial del Poble Indígena a Brasília i de l’Ambaixada d’Itàlia a Brasília.
