Millares va estar des de ben prompte vinculat a València tot impulsant un dels més significatius actes previs a “El Paso”, l’exposició a l’Ateneu Mercantil - Institut Iberoamericà de València, Arte Abstracto Español. I Salón Nacional de Arte No Figurativo (1956). Aquesta proximitat va incloure la seua amistat amb Manolo Gil i el grup “Parpalló” i, en especial, amb Vicente Aguilera Cerni.
La indagació sígnica que Millares aborda a mitjan els anys cinquanta a les anomenades pictografies, se sintetitza després en adquirir la seua obra característiques d’un collage de matèries diverses, principalment fustes menudes, teixits i elements d’origen mineral (tessel·les, restes ceràmiques i pigments d’aspecte arenós). El suport és un lloc d’esdeveniments més semblant del que està posat en qüestió, cosa que semblaria la seua negació a través de la composició d’una retícula de fenòmens diversos. Mentrestant, el succés principal es la dialèctica entre la pintura i la possibilitat del seu “no”, és a dir, aquest pintar sense pintura mitjançant la revelació d’un element mostrat en la seua puritat.
Però ara, silenci. Bull un bufador. El punxó pròxim i haurà succeït, doncs, això. Aleshores, l’arpillera deixa de ser un material a adherir al conjunt i hi pren protagonisme i es forada el pla de la pintura, fi de la ficció de la pintura, ja que apareixen els forats i, amb ells, noves definicions de les pintures que ara seran poèticament titulades, com si el mateix Millares entonara la seua sorpresa per l’esdeveniment, Composicions amb dimensió perduda i Composicions amb textures harmòniques. Com un Mondrian de la sarja. Així com un Millares descalç exercirà Millares d’un cert ready made amb l’arpillera, un material fabricat per la indústria i que, per tant, podria qualificar-se de cultural com farien els minimalistes.
Artista teixidor, que fa servir el fil com una forma d’escriptura, constructor-destructor, una salutació al procés invocat per Duchamp o Jasper Johns, i exercidors declarats del faig-refaig-i-torne-a-fer, com deia Louise Bourgeois. Buscar, indagar i anar més enllà era el signe dels temps, això que Millares va anomenar «la busca de la dimensió perduda» i «aquests clots infinits de misteri», en una actitud inquieta, desitjosa d’investigar en uns altres àmbits més enllà de la mera pintura, una sotsobra per estar en la pintura i allunyar-se’n veloç, la qual cosa el durà a preguntar-se quin estrany succés estava succeint quan les arpilleres –semblarien phasmas– descendiren del pla visual de la pintura cap a la instal·lació al terra, seran esmentats els “artefactes”.
Tot el projecte ha sigut possible gràcies a la generositat de la Família Millares i a la cura de la Fundación Antonio Pérez en estreta col·laboració amb el MuVIM.
ALFONSO DE LA TORRE
COMISARIO DE LA EXPOSICIÓN