Les branques a què al·ludíem en són tres: “els fenòmens atmosfèrics”, “el paisatge” i “els elements”–minerals, vegetals, animals i humans– que l’integren, tots ells plasmats en una gran varietat de suports materials. De l’última d’aquestes branques, “els elements”, i concretament, de l’element humà, tractat en moltes ocasions com un mer ornament, naix una nova branca que li hem dit “la bellesa artificial” –en el sentit de “fet o produït per la mà de l’home”– i que, nodrida amb la saba de la tradició, es divideix, al seu torn, en unes altres tres branques més: “el paisatge humà”; “la bellesa abstracta”, exemplificada pel teatre i la cal·ligrafia; i “la bellesa galant”, que dona lloc a manifestacions molt dispars, però el denominador de la qual és el caràcter ritual mediatitzat pel gest, concís, delicat i bell en si mateix. D’entre aquestes manifestacions, l’exposició en destaca la celebració d’actes religiosos i civils, la pràctica d’arts com ara l’arranjament floral i la cerimònia del te o passatemps familiars i socials com ara la preparació de l’Hina Matsuri, els jocs de cartes i la contemplació de la natura, que ens parla d’una “bellesa estacional i efímera” i ens torna al punt de partida, el gran tronc del qual han eixit totes les branques: “la bellesa natural”.

Precisament en les branques d’aquest arbre metafòric en què s’ha convertit l’espai expositiu floriran els quatre darrers tipus de bellesa que ens ofereix la mostra: “la bellesa de la simplicitat, d’allò deslluït i d’allò imperfecte”; “la bellesa invisible”; “la bellesa atzarosa”, materialitzada en els “objectes trobats”; i “la bellesa del símbol”, que transcendeix la representació.

Raúl Fortes Guerrero

Universitat de València