El còmic —o  historieta— té el seu origen en la premsa d'Estats Units quan comença la centúria passada, amb la creació de personatges com Yellow Kid de Oucalt o Little Nemo de Winsor McCay -considerat un dels grans genis del còmic- que marquen un abans i un després en l'esclat del còmic.

El còmic modern naix en la premsa d'Estats Units de principis del segle XX

En pocs anys es multipliquen i s'encadenen sèries i personatges. Encara «còmics» a l'inici però ràpidament «seriosos» i «realistes». Buck Rogers, Tarzan o Flash Gordon recondueixen les vinyetes cap a altres mons –els de les aventures–, que recorren de la mà del cinema.

     El Príncep Valent de Harold Foster

A poc a poc, els altres creadors que van acompanyar o van seguir al pare de Yellow Kid, es van ser enganxant al nou art, al còmic. Estos genis, cobraven a preu fet i segons els exemplars que eren capaços d'afegir, gràcies a l'èxit dels seus personatges i de les seues sèries, a la difusió dels diaris que les reproduïen. Hem de tenir-ho ben clar. El còmic era un art industrial. Tan indústria com a art. O més indústria que art. I la supervivència dels seus artistes, cada vegada millor pagats, però mai suficientment, els importava tant com el seu orgull o el seu instint creatiu. Esta premissa defineix a Outcault, però també dins de les nostres fronteres, a Ricard Opisso, Manuel Gago, Josep Sanchis o Francisco Ibáñez.

El còmic era un art industrial. Tan indústria com art. O més indústria que art

Art i indústria. Indústria i art. Un binomi complementari i necessari, però també descarnat, que després assumiran amb pretensions snobs els representants del pop art, que repescaren la litografia o el cartell com a armes de difusió massiva. Per això justament Andy Warhol, Roy Lichtesntein o Tom Wesselmann són fills del còmic criats entre il·lustracions i paper barat de premsa.

Com en la resta d'arts, el còmic sempre ha tingut una escola. Virtuosa en el cas dels Estats Units entre 1900 i 1940. Cada dibuixant era superat per un altre, que irrompia amb tots els coneixements anteriors adquirits en les pàgines publicades. Qui influïa a qui? Alex Raymond, Matt Clark, Harold Foster o John Collen Murphy són clars exemples amb personatges com Flash Gordon o El Príncep Valent.

Com en la resta d'arts, el còmic sempre ha tingut una escola. Virtuosa en el cas dels Estats Units entre 1900 i 1940

Idees originals, relació entre còmic i il·lustració o pintura, intercanvis entre creadors, còpies i plagis, homenatges, baralles, denuncies i judicis, mestratges reconeguts i rebutjades…La historieta als Estats Units en l'etapa més clàssica, la que va determinar els precedents que han anat allargant-se durant més d'un segle i han arribat a totes parts, va definir un món ple de genialitats i influències creuades. El que prenia, al seu torn cedia. Van arribar, esclatàren i van vèncer.

Ningú pot negar que tot allò que ha aportat el còmic en les dècades següents, es vulga o no reconèixer, sempre ha sobreviscut. Que sí, que sí, que existeix una escola franc-belga, que els japonesos han sabut arribar molt lluny i amb estils indiscutiblement propis i que en altres parts del món també es couen faves. Tot açò és cert. Com també ho és, el reconèixer amb humilitat l'impacte en la cultura mundial d'uns creadors que se sentien tan grans com volien que fóra el seu compte corrent a final de mes. Sense aconseguir-ho quasi mai. Gloria als herois!