L’artista valenciana proposa que practiquem la sororitat femenina, una solidaritat que pot trobar-se en les nostres iguals, però també genealògicament en les filles i en les mares, siguen reals o simbòliques. Al finestral, unes mans infantils sostenen un cor ferit. Es tracta d’una fràgil i malparada escultura confeccionada amb esquinçalls de llençols que se subjecta de forma precària amb agulles; però si manté la seua forma és gràcies a aquestes acollidores mans que li serveixen de vas i protecció. Les dones i les cures. Les dones i els afectes.

En gran part, la situació a què es refereix l’artista es va forjar al segle XIX: alhora que la cultura burgesa generava estereotips de feminitat que condemnaven les dones a l’esfera privada, naixia un ideologia d’emancipació i demanda d’igualtat en drets i oportunitats, el feminisme, que va trencar el sostre de cristall d’aquell segle. Era imprescindible aconseguir la confiança i amistat entre les dones per a associar-se i reivindicar ser subjectes lliures, esdevenir ciutadanes. Aquesta sororitat burgesa, que s’unia a les reivindicacions sindicals de les treballadores fabrils, va donar com a resultat el moviment sufragista. En l’àmbit artístic, la necessària visibilitat de les dones també va incitar a impulsar premis exclusivament femenins, associacions d’artistes dones o clubs de trobades.

Aquests clubs van ser lloc de reunió en els quals les dones contaven les seues experiències pertanyents a l’àmbit privat i familiar que, a colp de callar i d’ocultar, s’havien convertit en vivències aparentment úniques. Aquest intercanvi posava en evidència que sota capes d’hipocresia hi havia ocult els que es va dir “el problema de les dones”, una marginació nascuda del aïllament a la llar que afavoria la gens ocasional violència familiar. La “revolució de les faldes” va iniciar, als anys 20 i 30, una emancipació que aplanava el camí a les següents generacions.

La violència contra les dones ni tan sols estava legislada; fins i tot es considerava oportuna per a “posar a ratlla” aquelles que volien tenir una veu pròpia o que reivindicaven ser les ames dels seus cossos. O es justificava sota una idea de l’honor que alenava una masculinitat incontrolable i impetuosa que desembocava en els malament dits “crims passionals”. L’agressivitat es justificava per l’assumpció que les dones, enteses com a immutables menors d’edat, havien d’estar permanentment tutoritzades i domades, primerament pel pare, després pel marit. Els fills i les filles, de fet, no van estar a Espanya sota la cotutela del pare i de la mare fins als anys 70 del segle XX:

Tot i que avui estan legislats tant la violència de gènere com els nostres drets i llibertats, a l’interior de moltes llars es perpetua el terror, un terror basat en una suposada superioritat masculina que es barreja amb una cultura del poder patriarcal i amb la idea, resistent encara, que les dones pertanyen als homes. En aquesta violència exercida contra les dones en les ocasions en què, a més a més, són mares, les víctimes es multipliquen en uns nens i nenes que sofreixen seqüeles físiques i psicològiques i greus conseqüències en el seu desenvolupament. Amb aquest treball, Teresa Cháfer se situa políticament en entendre que la producció artística no ha de romandre inalterable davant la realitat, que té obligacions morals i de denúncia i que pot servir-se dels seus llenguatges específics, en aquest cas, de la metàfora. Un present que, com demanda l’artista valenciana, “ens posiciona com a artistes i no ens permet estar callades”.

Unes mans que poèticament semblen dir que aquestes dones no estan mai a soles.

Isabel Tejeda. Comissària