De nou, el MuVIM ens porta una artista feminista com ho està fent des del 2016, amb motiu del 8 de Març i del 25 de Novembre. Una dona, artista i feminista, que protagonitza el gran Vitrall del museu.
Novembre i Març, dos mesos en els quals les dones fem ressò del que ens passa cada dia pel fet únic de ser dones: la discriminació i les seues cares diverses. La mateixa discriminació que prohibeix la Constitució i contra la què lluitem a diari sense que pugem veure encara on és el final.

L’art és també una forma de comunicar la denuncia, de transmetre els fets que la invoquen. Aquesta exposició n’és una mostra. Es diu que “el medi és el missatge” i l’art, que és ideològic, és el medi que reflecteix el substrat del poder al llarg de la història, i eixe és el missatge.

Des de la Grècia clàssica, passant per la Roma imperial i totes les èpoques que han consagrat les obres d’art més rellevants, la presència de les dones –com a subjecte pictòric- ha estat reservada únicament a les dos condicions per les quals se les reconeix: mare i objecte de desig.

Malgrat el “missatge” que el “medi” artístic ha reflectit al llarg de la seua història, les dones també hi han fet camí. És cert que la discriminació és palesa en la concessió de guardons i premis, però és cert també que propostes com la del MuVIM, any rere any, aplanen el camí i l’eixamplen.

Amèlia Alba, comissària del Vitrall protagonitzat per l’artista iraniana Nasrim Tabaiean, digué: “El MuVIM ha posat fil a l’agulla i està treballant per fer visibles les dones artistes en les seues programacions; decisió que es dona perquè compta amb un equip de dones i homes que aposta decididament per la igualtat i per la erradicació de la violència contra les dones…” Hem d’afegir-hi que la postergació de les obres artístiques de les dones i de la seua realitat és el resultat de la violenta actitud dels qui les mantenen [a les dones] dintre dels estereotips que permeten seguir manipulant-les.

És el que fa l’artista autora del projecte Davantals Vivencials: rescatar una part de la realitat de les dones i mostrar-la.

A més de la pretensió concreta de María José Planells, el davantal identifica la posició subordinada de la dona i de la seua tasca –sempre diferenciada clarament del que fa l’home-, tant en el treball assalariat com el que fa “quan no treballa, perquè a casa el que fa és complir el seu paper de mestressa de casa: filla, esposa i mare”. Aquest paper està tan integrat en la condició de la dona que fins i tot en la indumentària tradicional més rica en ornaments i joies, el davantal es manté com a peça indiscutible de la seua funció al llarg de la història. I, en l’extrem oposat, ens trobem a la manifestació del 8 de Març de 2018, que algunes manifestants els portaven...

En este cas, el títol que ha posat María José Planells, «Davantals Vivencials», és significatiu d’allò que pretén. Aquests davantals són testimonis de les relacions entre les dones; són un “factor socialitzador de les dones”.

El treball de l’autora reflecteix una realitat concreta lligada íntimament amb  un tret molt significatiu de la nostra vida social, cultural i econòmica: el conreu de la taronja. S’hi suma, a més, el que va significar la revolució industrial, que va posar a disposició de l’aprofitament de l’aigua subterrània mitjans tècnics, trencant així un equilibri plurisecular entre l’horta i el secà. A partir d’eixe moment, la comercialització de la taronja va comportar tasques específiques per a les dones que treballaven amb “DAVANTAL”.

La vessant positiva també l’assenyala l’autora: “va suposar un factor socialitzador que va permetre que establiren amistat entre elles i compartiren problemes en comú…” I això mostra un tret  específic de la comunicació entre les dones: no alçar cap frontera entre l’àmbit privat i el públic   

Júlia Sevilla Merino