Quan va començar a implantar-se en algunes cases al final del segle XIX, no estava tan clar l’ús que se li podia donar a aquell invent nou i revolucionari anomenat telèfon. Marcel Proust l’utilitzava sobretot per a escoltar òpera sense moure’s de casa: el servei s’anomenava teatròfon i va causar furor entre les classes adinerades de l’època. Qui s’estranye per aquest ús espuri farà bé a parar-se a pensar quina és la prestació dels nostres actuals mòbils que més utilitzen les noves generacions: no és parlar (això és massa car) ni escriure (això és massa cansat), sinó fer fotografies o gravar vídeos. Els teòrics de moda diuen que la tecnologia no és més que la prolongació per altres mitjans de les capacitats físiques pròpies. Convindria afegir-hi que la tecnologia també amplifica els nostres desordres psíquics i amplia el seu radi d’acció social. I entre aquestes alteracions psicotròpiques sens dubte destaca l’amor. Sobretot en la seua fase primitiva i més confusa, l’enamorament.

Els teòrics de moda diuen que la tecnologia no és més que la prolongació per altres mitjans de les capacitats físiques pròpies

En Pijama para dos tot comença amb un embolic tecnològic: per un error de la companyia, un home i una dona comparteixen línia telefònica. Aquest és el punt d’arrancada d’una comèdia d’intriga clàssica en què l’espectador sempre té més informació que els protagonistes mateixos, especialment la que maneja el personatge femení, model d’ingenuïtat diegètica i emocional. Per la seua banda, un dels protagonistes masculins d’El declive del imperio americano rememora l’angoixa que li produïa la simple possibilitat que sonara el telèfon i una de les moltes amants que tenia fera miques la seua —suposada— felicitat conjugal. Però, en ambdós casos, el telèfon és encara un aparell fix, immòbil i lligat a la llar. Lluny d’ell, l’individu encara estava fora de perill. ¿Qui dels més veterans no recorda amb nostàlgia aquells temps en què podies estar il·localitzable i no representava un afront imperdonable no contestar al telèfon o deixar que s’activara el contestador encara que estiguérem a casa? Si existeix això que anomenem llibertat, sens dubte és analògica.

¿Qui dels més veterans no recorda amb nostàlgia aquells temps en què podies estar il·localitzable i no representava un afront imperdonable no contestar al telèfon o deixar que s’activara el contestador encara que estiguérem a casa?

Ara les coses han canviat, i molt. En Perfectos desconocidos el telèfon ja no és un dispositiu ancorat en un lloc, és un mecanisme d’ancoratge tecnològic de l’individu. L’argument de la pel·lícula, que és un remake d’un film italià anterior, desenvolupa una pregunta inquientant: ¿és recomanable, en una relació sentimental, conéixer-ho tot de l’altra persona? No és una qüestió menor ni fútil, perquè el nombre de parelles trencades per obra d’alguna aplicació social del mòbil és tan notable que ha assolit ja reconeixement estadístic. Si el programa de la Il·lustració —tan racionalista com és— descansava sobre el pressupost que el coneixement assegurava la felicitat, potser en el cas dels sentiments la ignorància siga més apropiada per a salvaguardar la nostra salut emocional. És un trop clàssic, aquest de la ignorància feliç, que es remunta com a mínim a l’Eclesiastés — «perquè en la molta saviesa hi ha molta tristesa i qui afegeix ciència hi afegeix dolor», deia la Bíblia de l’Ós (1569)— i del quals es va ocupar fins i tot Kant o, entre nosaltres, l’Azorín de La voluntad.

¿És recomanable, en una relació sentimental, conéixer-ho tot de l’altra persona? 

El grau d’especulació de Her, la pel·lícula de Spike Jonze, és encara major i més audaç. I és que podria ser que algun dia el telèfon servira, no sols per a relacionar-nos amb altres persones, sinó per a mantindre relacions amb ens virtuals. Amb el propi telèfon. Potser així evitarem que la naturalesa inestable i desordenada del desig perjudique la nostra estabilitat afectiva, donada la dificultat de consumar físicament una relació així. Però potser la freda lògica o la racionalitat extrema aplicada a l’amor també crea unes altres —noves—disfuncions emocionals, com el director d’aquesta distopia concernista encerta a suggerir.