Quasi tot el món coneix Las invasiones bárbaras (2003), però molta gent a la qual va sorprendre gratament aquesta apologia tardorenca de la vida i el seu desassossec desconeix que la pel·lícula era en realitat una seqüela d’El declive del imperio americano, un film del canadenc Denys Arcand que va desembocar en les sales de cine europees a mitjan dels anys huitanta i va causar una notable —i lloable— commoció entre els seus espectadors. I és que la cinta feia una vivisecció precisa del desordre amorós en què s’havia instal·lat, complits els quaranta anys, una generació que anys abans havia pretés canviar el món armada únicament amb la munició conceptual de l’última filosofia francesa i alemanya, des de Sartre a Marcuse, passant per Adorno, Foucault, Derrida i, per descomptat, Althusser.

Un dels grans encerts de la pel·lícula és aquesta particular mescla de cultura i barbàrie que destil·len tots els seus personatges, rematadament cultes i refinats en tot allò tocant als assumptes públics i profundament primitius i toscos en els seus comportaments més íntims

Les dones de la pel·lícula, en canvi, s’esforcen per desembarassar-se de la ruta marcada i busquen un itinerari emocional propi. Un camí personal en què la satisfacció del desig ocupa un lloc cada vegada més important

Pel llargmetratge deambulen homes i dones que vivien situacions diferents. És evident que el film té molt de retrat generacional —si bé la seua tesi podria ser perfectament atemporal— i que el masculí és el flanc sobre el qual el director descarrega la major part de la seua artilleria crítica: aquest gran mascle americà —s’ha d’entendre: occidental— segur de si mateix i de les seues capacitats intel·lectuals, que no té cap inconvenient a fer compatible el compromís matrimonial amb l’excursionisme sexual periòdic. Les dones de la pel·lícula, en canvi, s’esforcen per desembarassar-se de la ruta marcada i busquen un itinerari emocional propi. Un camí personal en què la satisfacció del desig ocupa un lloc cada vegada més important. Recordem que això eren els anys huitanta, només deu anys després que Shere Hite publicara el seu polèmic estudi sobre la sexualitat femenina —destapant un altíssim grau d’insatisfacció— i trenta-dos anys abans que al Govern espanyol, per exemple, hi haguera més dones ministres que homes. Ara en sabem més, és cert. De fet ho sabem tot, però no podem fer-hi res. La pregunta és si, ara que som més conscients que no és tan fàcil canviar el món, també hem renunciat a canviar-nos a nosaltres mateixos. Potser ara som impotents, però més honestos. O potser tampoc.