HUI:
Dijous 28 de Març de 2024 /
Obert de 10 a 14h i 16 a 20h
Des del 21 de novembre
Exposició temporal
#NO FILTER
Victoria Ripalda
Gratuïta
Desbloquege el mòbil, òbric Instagram, me’n vaig a les històries o als reels per a entretenir-me una estona i, què m’hi pareix?

Tutorials i més tutorials de maquillatge. Ungles de fantasia. Una xica estupenda amb el seu biquini nou de Bottega Veneta. Un desdejuni veggie a la Via del Corso a Roma. Vídeos coreans amb xiques impossiblement primes. Una ONG que m’avisa que cal cuidar els oceans. Un gatet de tres mesos que ronca.

Recordem que Instagram sap que el meu sexe és femení, i això és el que em mostra. A això queda reduïda la feminitat quan l’algoritme detecta que manque del cromosoma Y.

Continue fent scroll, apareix una altra xica, a penes rondarà els 14 anys, aquesta vegada més sexy, més estupenda. Unes altres dues xiques fan un ball #trending. Algun post feminista. Algun anunci de #selflove i anticànons, #feelgoodwithyourself.

Però, què és el que no veig? No veig realitats. No veig la foto de després d’una violació ni el cadàver de l’assassinada per la seua parella. No veig el director en cap tocant-li el cul a l’empleada ni qui mana callar la seua dona. No veig les restes abandonades d’una xiqueta de vuit anys entre els matolls. No veig la cruesa d’aquests cossos destrossats, les mirades desesperades, la sang vessada. Què passaria si en comptes de callar-nos es feren els posts d’aquestes coses igual que publiquen els selfies?

I si en comptes d’un viatge a Eivissa fora la imatge de quan et van deixar tirada en aquest carreró després de violar-te?

La foto del teu cos inert, a la vorera, després que el teu marit t’espentara per la finestra?

Un retrat a l’espill del teu bany de quan el teu xic t’hi va tancar perquè no volia que isqueres de festa?

Un selfie amb el que et va toquejar al metro?

Una foto del plat que has cuinat esguitat de sang per la brutal pallissa que la teua parella t’ha donat?

Sembla que darrerament hi ha més visibilització de gènere, de forma, de sexualitat i de feminisme. És esperançador i necessari. Però jo voldria, a més a més, que s’ompliren Instagram, TikTok, Facebook i d’altres xarxes socials de les imatges més dures que queden després de les agressions. On es mostren els cossos desfets i les ànimes esquinçades de dones joves i majors, primes, grosses, lesbianes, transsexuals, amb discapacitats, de qualsevol raça o país, perquè no oblidem la ironia de com la violència masclista és, de les xacres socials de la humanitat, la menys discriminatòria.

No m’interpreteu malament, no és que vulga el morbo. És que vull la crua realitat, allò visceral capaç de fer reaccionar les persones. Vull que vegen els colps que amaguen els filtres, el que no mostrem per temor al futur, al què diran o a les dependències psicològiques que tenim de la parella. Vull que a la gent se li regire el cos i l’ànima i se li graven aquestes fotos al cap perquè la pròxima vegada que algú diga que “no és per a tant”, les recorden i s’ennueguen a meitat de la frase.

Per això, i per moltes coses més, va aquest mural. Perquè crec que hem de veure la violència contra la dona així, sense filtres.

I perquè potser si hom visquera més, moriríem menys.

 

Victoria Ripalda Tamame (Saragossa, 1991)

Graduada en Belles Arts i Màster per l’UPV en Disseny i Il·lustració, és una artista, il·lustradora i dissenyadora que actualment resideix a Barcelona. Ha treballat com a directora d’Art i freelance per a clients com La Rambleta, i ha aparegut en publicacions com ara Zorras peligrosas, 100º Fanzine o la revista Monográfico, entre d’altres. Actualment treballa com a cap de gràfic per a OYSHO Sport, i crea obra personal a través de Sabotage Gallery.

El 2014 es va mudar a València i ha participat en diversos certàmens com Circuito de Ilustración, en Mercado de Tapinería, Tenderete Valencia, Trueno Rayo Fest, les V Jornades de Còmic de València, Museo ABC de Madrid i Fabra i Coats, en edicions del GRAF, o al Festival Asalto de Saragossa el 2018 i 2019.

Ha participat en exposicions col·lectives com ara Muerte a los grandes relatos a la Casa de la Dona de Saragossa, EGO, Unknow Arts i Ladies First ambdues a València, en alguna d’individual com Days go by a l’Armadillo Ilustrado a Saragossa, en Guess the song que va comissariar per al circuit de Russafart o, més actualment, en Prohibit fixar cartells. REA al Centre del Carme de Cultura Contemporània, o en l’expo virtual del MuVIM, Mascarare, art preventiu en temps de pandèmia.
 
Tot movent-se entre la il·lustració digital i la tradicional, amb aquarel·les o olis, les seues il·lustracions utilitzen personatges, en la seua majoria femenins, per a crear imaginaris impossibles on reivindicar drets bàsics i proposar un context (de vegades sensual i eròtic, d’altres vegades ple d’angoixa, ansietat i ràbia feminista) a partir del qual l’espectador construeix la seua pròpia història. Les seues dones poden estar furioses, tristes, desconsolades o eufòriques, vestides o nues, però mai febles o estereotipades, i sempre en ple poder de sensualitat i sexualitat.
 

21/11/2021 a 28/02/2022
Afegir al calendari

Lloc

Vestíbul del Museu
Segueix-nos:
Subscriu-te al nostre butlletí:

Horari:
De dimarts a dissabtes:
de 10 a 14h. i de 16 a 20h.
Diumenges i festius:
de 10 a 20h.
Tarifes:
Exposició permanent:
Precisa de reserva prèvia
Informació i reserves:
Copyright©2017 MuVIM Quevedo 10 i Guillem de Castro 8 | 46001, València.  Tots els drets reservats
Site developed with Drupal