El Tôkai-dô era una antiga ruta que connectava la ciutat d'Edo (l'actual Tòquio) amb Keishi (Kyoto), la capital imperial. Discorria al llarg de la costa est de Honshû, l'illa principal de l'arxipèlag nipó —d'ací el nom de Tôkai-dô, que significa, literalment, «el camí del Mar de l'Est»—, i estava jalonada de llocs o estacions on es proporcionava allotjament i menjar als viatgers i a les seues cavalcadures.

El Tôkai-dô era una antiga ruta que connectava la ciutat d'Edo (l'actual Tòquio) amb Keishi (Kyoto), la capital imperial. 

Hiroshige la va recórrer en 1832, i, fruit d'aqueix periple, va nàixer aquesta sèrie de cinquanta-cinc xilografies —una per cada parada o posta del camí i dos més corresponents al punt de partida (Edo) i al punt d'arribada (Keishi)— que constitueix una obra mestra indiscutible del ukiyo-e (imatges del món flotant»), i, en concret, del gènere anomenat fûkei-ga («gravats paisatgístics»), centrat, sobretot, en les «vistes famoses» o meisho, una temàtica igualment conreada pel ja esmentat Hokusai, com demostra la seua celebérrima sèrie Trenta-sis vistes de la muntanya Fuji (ca 1831-1833), de la qual també presentem en aquesta exposició la seua coneguda estampa La gran ona de Kanagawa.

Estampes japoneses i pintures xineses van contribuir a fixar en l'imaginari col·lectiu occidental la visió d'un Orient llunyà i exòtic de gents estranyes i paisatges exuberants

A més de convertir-se, dins i fora de Japó, en la creació més popular d'Hiroshige i en la millor venuda del ukiyo-e, Les cinquanta-tres estacions del Tôkai-dô s'erigeix en document gràfic històric de cabdal importància i en paradigma de l'estètica nipona, ja que mostra tots els recursos definitoris de l'art clàssic japonès, des de la depuració estilística i la línia negra que delimita els contorns dels objectes fins als colors plans sense ombres ni gradacions tonals, passant per la valoració del ple i del buit, els enquadraments forçats, el desplaçament del «centre» de la composició a un costat de la imatge, el punt de vista aeri, l'absència de distinció entre figura i fons o la perspectiva basada en escales jeràrquiques de plànols abans que en línies de fugida, característiques, moltes d'elles, igualment presents en l'art xinés, al que la pintura i el gravat nipons tant deuen. D'ací la inclusió en la mostra d'un xicotet conjunt d'obres xineses —el retrat d'un mandarí i de la seua esposa, un llibre amb il·lustracions de flors i fruites i un altre amb il·lustracions d'ocells— executades en el segle XIX sota el regnat dels emperadors manxús de la dinastia Qing i contemporànies de les xilografies japoneses que presentem en l'exposició. En elles, mitjançant una paleta de lluminosos i brillants colors disposats amb summa delicadesa i precisió mil·limètrica, es plasmen, d'una manera tan bella i sorprenent com graciosa i ingènua, la naturalesa i la imatge humana —que no deixa de ser també naturalesa, atés que l'home forma part d'ella— en l'Imperi Celeste.

Estampes japoneses i pintures xineses. Les unes i les altres van contribuir a fixar en l'imaginari col·lectiu occidental la visió d'un Orient llunyà i exòtic de gents estranyes i paisatges exuberants, lírics i misteriosos; un Orient a mig camí entre realitat i ficció, retratat de manera detallista i abstracta alhora, i que hui, com ahir, segueix captivant-nos i fent volar la nostra imaginació.