Bach és el millor constructor de ponts. Persones de totes les generacions, de diferents cultures i orígens, es complauen en la seua prodigiosa música. En el món actual, on s'idolatra la superficialitat, on la meritocràcia està sent tenaçment deshonrada, existeix la necessitat de música, art, literatura, d’una creativitat que esperone  l'audiència. Este concert serà la meua xicoteta rebel·lió contra este fenomen de pèrdua de la nostra essència humana tant com musical. Perquè en una societat on es viu des del «tenir» en contraposició al «ser», abunda el desig de la possessió materialista de tota mena d'objectes de culte que ens proporcionen un cert estatus social. Per què no afrontar el dia a dia ja no des d'eixe «tenir» sinó des del «ser»?

Com ací parlem de música, no he trobat millor exemple que contemplar Bach des d'eixa perspectiva. Em referisc a multitud de pianistes i compositors que han redescobert en la seua música una font d'inspiració i creativitat per a desenvolupar el seu art. Perquè la música de J. S. Bach sembla no existir, però habita sense ser apreciada, vos deixaré uns reflexos de la seua contemporaneïtat com a sincera trobada amb la seua música. Vos remet a l'oblit imperdonable que pateix en les programacions d'importants auditoris. ¿Serà perquè és un estil mancat d'exhibició tècnica desmesurada? Personalment, crec que ací resideix el motiu d’este buit.

Feruccio Busoni va ser un pianista virtuós que ha transcendit per les seues transcripcions al piano de tocates, corals i altres obres de Bach, on pretén portar al piano els efectes del gran orgue amb pedaler, cercant moltes vegades en l'escriptura pianística un registre particular mitjançant determinades duplicacions, aprofitant al màxim les possibilitats del pedal de ressonància. En 1920 va ser publicada la famosa edició anomenada «Bach-Busoni» que consta de 7 volums gràcies a l’editorial Breitkopf-Härtel. El Preludi coral BWV 695, basat en un coral luterà, va servir de base a Busoni per a esta transcripció per a piano de l'original organístic de Bach.

La Tocata i fuga en re menor, amb número de catàleg BWV 565, és una composició original per a orgue de J. S. Bach que data de principis del s. XVIII (entre 1703 i 1707). Es va conservar en un únic manuscrit fins que Felix Mendelssohn la va traure de l'anonimat a principis del segle XIX. És considerada com una de les més famoses composicions musicals. La transcripció realitzada per Feruccio Busoni posa a prova els recursos tècnics de l'intèrpret.

Wilhelm Kempff, pianista alemany, ha sigut considerat com un dels grans pianistes del segle XX. Una activitat menys coneguda de Kempff fou la composició. Va compondre per a quasi tot gènere. La seua segona simfonia va ser tocada per primera vegada en 1929 en la Gewandhaus de Leipzig per Wilhelm Furtwängler. També va preparar un nombre de transcripcions de Bach, incloent-hi la Siciliana de la sonata per a flauta en Mi bemoll.

El Clau ben temperat de Bach. La fuga en Re major –BWV 874– del segon volum, posseeix un sorprenent contrapunt amb una textura més densa i una complexitat típica d’este segon volum.

Wilhelm Kempff (1895-1991)

Myra Hess fou una pianista anglesa, alumna de Tobias Mattay, que va tenir gran èxit durant la Segona Guerra Mundial quan, amb totes les sales de concerts tancades, va organitzar una sèrie de concerts en la National Gallery de Londres. Estos concerts es van organitzar de 1939 a 1946 i amb freqüència Myra Hess actuava sense rebre cap remuneració econòmica. Per això va ser nomenada dama comendadora de l'Ordre de l'Imperi Britànic en 1941. El 1926 va publicar una transcripció per a piano del desé moviment de la cantata de Bach BWV 147 – Jesu, Joy of Man Desiring.

Leopold Godowsky, pianista i compositor polonés mort a Nova York en 1938, famós pels seus cinquanta-tres estudis basats en els vint-i-quatre Estudis de Federico Chopin, que són obres d'extrema dificultat tècnica. Va compondre també transcripcions per a piano d'obres per a violí de Johann Sebastian Bach i una Gran sonata per a piano. La seua transcripció per al piano de l'Ària de la sonata per a violí sol de Bach BWV 1003 s'ha convertit en una de les més habituals en el repertori dels pianistes.

Harold Bauer (1873-1951) amb Pau Casals

Harold Bauer va ser un excel·lent pianista, d'un gran domini tècnic, refinat i de bon gust. Va destacar formant duo al costat de Pau Casals a Nova York. El reconeixement que va rebre de diversos compositors va ser de tal magnitud que li van dedicar diferents composicions. Ravel li va dedicar Ondine i Enrique Granados les seues Goyescas, així com El amor y la muerte. Bauer va transcriure per al piano en 1862 l'obra Preludi fuga i variació per a orgue del compositor Cesar Frank.

Fernando Tortajada